dimecres, 7 de juny de 2017

Una nova visió de l’educació: l’enfocament basat en drets

Alfred Fernández, Director general d’Oidel

Des de la seva fundació, la Fapel, Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Escoles Lliures de Catalunya, té per objectiu la sensibilització entre les famílies de Catalunya perquè arribin a conèixer bé els seus drets i els seus deures a l’àmbit de l’educació i  promoure la participació de les famílies potenciant la seva formació i el finançament del moviment associatiu de pares i mares d’alumnes.

La relació entre l’escola i la família suposa un contracte que genera drets i deures per ambdues parts. Per aquest motiu les federacions de pares han de fer respectar el dret dels centres a establir un projecte educatiu propi i el de les famílies a escollir centre en funció d’aquest projecte. Aquests drets estan basats en les llibertats fonamentals de l’educació recollits en l’ordenament constitucional i en els instruments internacionals dels Drets Humans.

Per als pares i mares l’existència d’un caràcter propi de centre dóna confiança de poder obtenir el que es desitja per als fills i filles. Correspon als Poders públics conjuntament amb la Comunitat educativa la programació i planificació d’una oferta suficient i plural de llocs escolars gratuïts, tant d’iniciativa pública com d’iniciativa social, que asseguri la llibertat d’elecció, l’equilibri territorial, l’equitat en l’accés, la pluralitat de projectes educatius en ambdós tipus de centre, i la qualitat de l’educació i la cohesió social. La planificació educativa no pot condicionar el dret preferent dels pares a l’elecció de centre educatiu.

Ja al març del 2005 es va celebrar Seminari, “Les llibertats fonamentals en l’educació i els drets dels pares”,  en col•laboració amb la CCAPAC, la Confederació Cristiana d’Associacions Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya, de la que destaquem la ponència del professor Alfred Fernández, Director general d’ Oidel, titulada “Una nova visió de l'educació: l'enfocament basat en drets”.

“L'educació pot entendre's de moltes formes. Moltes metàfores s'han utilitzat per definir-la, però l'educació de nens i adults és, abans de res, un dret humà i això ha romàs massa temps ocult”. “Tota persona té dret a una educació i una formació de qualitat que respecti plenament la seva identitat cultural1” , afirma rotundament la Declaració universal sobre la diversitat cultural de la UNESCO adoptada en 2001. Aquesta formulació és emblemàtica del nou context internacional en el qual tendeix a considerar-se, abans de res, l'educació com un dret de la persona humana i els sistemes educatius a concebre's en funció d'aquesta òptica. És el que es denomina actualment enfocament de les polítiques basat en els drets humans2

1. Les principals normes internacionals

Què diuen les normes internacionals de drets humans sobre l'educació?

Anem a examinar les principals:

La Declaració Universal de Drets Humans (1948) proclama el dret a l'educació per a tots, el fet que l'educació té per principal objectiu el desenvolupament de la persona i el dret dels pares a triar escola per als seus fills.

Tota persona té dret a l'educació. [...] L'educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana i l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats funda-mentals. [...] Els pares tindran dret preferent a escollir el tipus d'educació que haurà de donar-se a les seves fills” (Article 26).

El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966) reafirmen els mateixos elements.

“L'educació ha d'orientar-se cap al ple desenvolupament de la personalitat humana i del sentit de la seva dignitat, i ha d'enfortir el respecte pels drets humans i les llibertats fonamentals [...]. Els Estats Parts... es comprometen a respectar la llibertat dels pares...d'escollir per als seus fills... escoles diferents de les creades per les autoritats públiques...”.(Article 13).

El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966) esmenta també la llibertat dels pares en el marc més general del dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió.

Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió. [...] Els Estats Parts... es comprometen a respectar la llibertat dels pares... per garantir que els fills rebin l'educació religiosa i moral que estigui d'acord amb les seves pròpies conviccions” (Article 18).

La Convenció de drets de nen (1989) es refereix igualment a l'educació en el seu article 29. Afegeix referències a la identitat cultural i reafirma el dret a crear centres d'ensenyament:

1. Els Estats Parts convenen que l'educació del nen haurà d'estar encaminada a: (...)

“ c) Inculcar al nen el respecte dels seus pares, de la seva pròpia identitat cultural, del seu idioma i els seus valors, dels valors nacionals del país en què viu, del país que sigui originari i de les civilitzacions diferents de la seva; (...) Res del que es disposa en el present article 28 s'interpretarà com una restricció de la llibertat dels particulars i de les entitats per establir i dirigir institucions d'ensenyament (...)”

En l'àmbit europeu, el Protocol Addicional n°1 al Conveni per la Salvaguarda dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals (1950) fa referència al dret a la instrucció, amb una formulació negativa, fruit de l'època de la seva redacció- els anys 50 - així com la llibertat d'elecció dels pares.

“A ningú se li pot negar el dret a la instrucció. L'Estat, en l'exercici de les seves funcions, que assumirà en el camp de l'educació i de l'ensenyament, respectarà el dret dels pares a assegurar aquesta educació i aquest ensenyament, conforme a les seves conviccions religioses i filosòfiques” (Article 2).
En el mateix context regional convé esmentar igualment la Resolució sobre la Llibertat d'Ensenyament en la Comunitat Europea del Parlament Europeu de 1984, text de gran interès perquè aborda una qüestió fonamental a Europa, la del finançament de les escoles no governamentals/ privades3. Alhora que reconeix els elements essencials dels textos de les Nacions Unides precisa que la llibertat d'educació i d'instrucció estreba també en el dret de crear un centre i d'impartir en ell un ensenyament. El text posa l'accent a més en la llibertat dels pares, llibertat que no ha de traduir-se per a ells en una obligació econòmica insuportable:

El dret a la llibertat d'ensenyament implica l'obligació dels Estats membres de fer possible l'exercici pràctic d'aquest dret, fins i tot en l'aspecte econòmic, i de concedir als centres les subvencions públiques necessàries per a l'exercici de la seva missió, i el compliment de les seves obligacions en condicions iguals a les quals gaudeixen els corresponents centres públics, sense discriminació respecte a les entitats titulars, els pares, els alumnes o el personal; no obstant això, això no impedeix que es demani a les escoles creades per la iniciativa privada una determinada aportació personal que reflecteixi la seva pròpia responsabilitat i tenda a enfortir la seva independència” (I.p)…”4

Sobre aquesta base pot resumir-se el consens internacional sobre el dret a l'educació en els quatre punts següents que correspondrien a el “core content”, nucli dur del dret immediatament exigible:

1. Tota persona té dret a l'educació. L'Estat ha d'assegurar la gratuïtat de l'ensenyament en tots els nivells encara que l'exigència és menor en l'ensenyament secundari i superior.

2. L'educació ha d'orientar-se cap al ple desenvolupament de la personalitat humana i al respecte dels drets humans. L'educació ha de respectar les identitats culturals.

3.  Els pares tenen la primera autoritat i responsabilitat en matèria d'educació, encara que l'àmbit d'aplicació d'aquesta autoritat està definida amb certa ambigüitat.

4. El sistema educatiu de cada país ha de comprendre escoles públiques i “escoles diferents de les creades per les autoritats públiques”/no governamentals/privades.

2.  Desenvolupaments hermenéutics recents en els òrgans de Nacions Unides

En esmentar el dret a l'educació sistemàticament en el marc dels drets econòmics, socials i culturals es corre el risc d'oblidar que l'educació és també un dret de tipus civil i polític, un dret-llibertat. Figura en el Pacte de drets civils i polítics com ja hem vist.

En aquest context, l'educació apareix íntimament lligada a la llibertat de pensament i de consciència, la qual cosa certament li confereix una dimensió nova i més fonamental, puix que aquestes llibertats pertanyen al nucli dels drets humans.

El dret a l'educació quan dret - llibertat és el que es denomina en la tradició jurídica occidental llibertat d'ensenyament, probablement l'única llibertat pública objecte de controvèrsia als països democràtics
5. Aquesta llibertat ha estat objecte de pronunciaments dels tribunals constitucionals de diversos Estats europeus, en particular de França, Espanya i Alemanya, que l'han situat com un dels principis fonamentals de l'ordenament jurídic per la seva relació amb les llibertats de consciència i pensament esmentades amb anterioritat6.

Aquests pronunciaments han legitimat igualment el finançament dels centres no governamentals/privats sobre la base de la indivisibilitat dels drets humans i de la necessitat de fer efectiu l'exercici del dret dels pares a triar mitjançant la gratuïtat dels centres no pertanyents a l'Estat.

En la pràctica tots els Estats del Nord financen l'ensenyament no governamental/privada encara que a diferents nivells. A nivell mundial, el 64% contribueixen d'alguna manera al finançament d'aquest tipus de centres
7.

Paradoxalment, tenint en compte la importància de l'educació per a la comunitat internacional, només des de data recent (1998) s'han produït els desenvolupaments hermenéutics que possibiliten una delimitació més clara del dret i de les obligacions dels Estats8

En primer lloc convé esmentar les característiques que ha de tenir el sistema educatiu per respondre a les exigències de les normes internacionals de protecció dels drets econòmics, socials i culturals.
Quatre són les característiques de deu reunir el sistema educatiu a tots els nivells:

-         Dotació (Availability): posada a la disposició de centres suficients
-         Accessibilitat: física, econòmica i cultural (no discriminació)
-         Acceptabilitat: per part de les parts implicades (pares, professo-cap de bestiar, alumnes)
-         Adaptabilitat: als canvis socials

L'Observació general sobre l'article 13 de Pacte de drets econòmics, socials i culturals explica així aquestes característiques:

1. Disponibilitat: Per disponibilitat s'entén que “ha d'haver-hi institucions i programes d'ensenyament a bastament en l'àmbit de l'Estat. Les condicions perquè funcionin depenen de nombrosos factors, entre uns altres, el context de desenvolupament en el qual actuen; per exemple, les institucions i els programes probablement necessitin edificis..., instal·lacions sanitàries per a tots dos sexes, aigua potable, docents qualificats amb salaris competitius, materials d'ensenyament, etc.”
2. Accessibilitat: Les institucions i els programes d'ensenyament han de ser accessibles a tots, sense discriminació, en l'àmbit de l'Estat. L'accessibilitat consta de tres dimensions que coincideixen parcialment: no discriminació, accessibilitat material i accessibilitat econòmica

3. Acceptabilitat: La forma i el fons de l'educació han de ser Acceptables (per exemple, pertinents, adequats culturalment i de bona qualitat) per als estudiants i... els pares”

4. Adaptabilitat: L'educació ha de “adaptar-se a les necessitats de societats i comunitats en transformació i respondre a les necessitats dels alumnes en contextos culturals i socials variats”.

Aquestes característiques estan interrelacionades i no poden entendre's de manera separada; així la dotació de centres haurà de respondre a l'acceptabilitat per les parts implicades, i la no-discriminació (accessibilitat) ha d'estendre's a tota la dotació per exemple. Els poders públics han d'engegar un sistema educatiu que estigui suficientment dotat de centres que siguin accessibles a tots, acceptables per les parts implicades i adaptable a l'evolució de la situació social. El Comitè de drets econòmics, socials i culturals ha també explicat les obligacions de l'Estat pel que fa a aquests drets.

Les obligacions dels poders públics pel que fa a l'educació són de tres tipus:
- Respecte (del dret)
- Protecció (contra tercers)
- Ple compliment (achievement) (progressivitat del dret)

El Comitè recull la tipologia emprada per a altres drets (respectar protegir i ple compliment, “complir” en el text de l'Observació) i la combina amb les característiques fonamentals de l'educació: “L'obligació de respectar exigeix que els Estats Parts evitin les mesures que obstaculitzin o impedeixin el gaudi del dret a l'educació. L'obligació de protegir imposa als Estats Parts adoptar mesures que evitin que el dret a l'educació sigui obstaculitzat per tercers. La de donar compliment (facilitar) exigeix que els Estats adoptin mesures positives que permetin a individus i comunitats gaudir del dret a l'educació i els prestin assistència. Finalment, els Estats Parts tenen l'obligació de donar compliment (facilitar el) al dret a l'educació” (47)9

El Comitè subratlla que la tercera obligació, la de facilitar o “achievement” suposa que “com a norma general, els Estats Parts estan obligats a donar compliment a (facilitar) un dret concret del Pacte cada vegada que un individu o grup no pot, per raons alienes a la seva voluntat, posar en pràctica el dret per si mateix amb els recursos a la seva disposició”. (47).

3.  L'impacte de la noció de bona gobernanza o bona gestió dels assumptes públics

Aquesta referència a les obligacions dels altres sectors ens permet introduir una tercera reflexió que té un impacte directe en aquests drets. Fem referència a la noció de “good governance” que és relativament recent en la política internacional. Desenvolupada pel PNUD i altres agències de Nacions Unides fa referència “a l'exercici de l'autoritat econòmica, política i administrativa per gestionar els assumptes d'un país” (PNUD, 1997, p. 3). Implica la interacció entre els tres sectors del sistema social: Estat, sector privat i societat civil, que han de ser els tres - i no només l'Estat- “actors” de la governanza.

Els tres actors han de ser concebuts de manera a contribuir al desenvolupament humà sostenible creant condicions polítiques, jurídiques, econòmiques i socials propícies a l'eradicació de la pobresa, a la creació d'ocupació i a la protecció del medi ambient.

Aquesta responsabilitat conjunta dels assumptes públics comporta un canvi fonamental del paper de l'Estat. La seva missió essencial és “l'engegada i el manteniment de marcs jurídics i reglamentaris equitatius, eficaços i estables que regeixin les activitats públiques i privades” (PNUD, 1997, p. 7).

En la bona governanza, la societat civil concebuda com “la part de la societat que estableix vincles entre els individus i el domini públic i l'Estat” té un paper nou i fonamental de contrapès al poder dels governs i de vigilància de les irregularitats socials en permetre al ciutadà.

Aquests desenvolupaments permeten parlar avui d'un marc conceptual per al dret a l'educació que permet determinar el contingut, finalitats i obligacions dels poders públics pel que fa a l'educació. Anem a referir-nos a continuació als principals elements d'aquest marc conceptual.

Tenint a la vista la història dels sistemes educatius des del seu inici al començament del segle XX, l'anterior Relatora sobre el dret a l'educació, hi havia en el seu informe de 2002 mostrat l'evolució dels sistemes educatius des de l'òptica dels drets humans.

La realització del dret a l'educació, diu Tomasevski, pansa per tres etapes fonamentals:
1. Segregació (dones, minories, minusvàlids)
2. Assimilació i integració dels col·lectius diferents
3. Adaptació a la diversitat /sistema educatiu en funció de l'interès del nen/a

La primera etapa entraria la concessió del dret a l'educació a aquells als quals se'ls ha denegat històricament (els pobles indígenes o els no ciutadans)...; entraria habitualment una segregació, és a dir, que s'atorga a les nenes, als pobles indígenes, als nens discapacitats o als membres de minories l'accés a l'educació, però se'ls confina en escoles especials.

La segona etapa requereix abordar la segregació educativa i avançar cap a la integració, en la qual els grups que acaben de ser admesos han d'adaptar-se a l'escolarització disponible, independentment de la seva llengua materna, religió, capacitat o discapacitat; les nenes tal vegada siguin admeses en centres escolars els plans dels quals d'estudis van ser dissenyats per a nens…

La tercera etapa “exigeix una adaptació de l'ensenyament a la diversitat d'aspectes del dret a l'educació, substituint el requisit previ que els nouvinguts s'adaptin a l'escolarització disponible per l'adaptació de l'ensenyament al dret igualitari de tots a l'educació i als drets paritaris en aquest àmbit”. (2002, p. 30)

En la fase 2 “les categories recentment admeses a les escoles ordinàries han d'adaptar-se, abandonar la seva llengua materna o la seva religió o la seva residència habitual en el cas de pensionats. Les noies podran així ser admeses en escoles els programes de les quals han estat concebuts per a nois... L'assimilació implica la imposició de la uniformitat, la integració reconeix la diversitat, però solament com una desviació pel que fa a la «norma»”. Només en la fase 3 ja no és l'alumne el que ha d'adaptar-se al sistema educatiu existent “és el sistema educatiu qui ha d'estar de conformitat amb l'interès superior del nen”. El desafiament dels sistemes educatius occidentals és el pas de la fase 2 a la fase 3.

Aquest pas és delicat per delimitar convenientment les mesures especials o diferencials de la discriminació. A l'educació les diferències han sempre jugat un paper fonamental. Per això no és possible considerar cada separació com a discriminatòria ja que l'educació ha d'adaptar-se a les diferències -com afirma oportunament Tomasevski- si vol respectar la persona. Podríem afirmar que davant l'educació, som tots iguals (en dret) però també tots diferents (en el que té a veure amb les nostres necessitats i les nostres característiques).

La diversitat i el pluralisme dels sistemes educatius és fonamental en aquest sentit. La diversitat és riquesa i font de possibilitats per als individus i les societats com s'observa quan es reflexiona sobre el fet que la diversitat és constitutiva de tota societat i de la naturalesa en general. No existeixen dues persones genèticament idèntiques, però és més evident encara des del punt de vista cultural. L'educació té per això que ser el més personalitzada o individualitzada possible (acceptabilitat).


Només la diversitat garanteix adequadament els drets de la persona: “el respecte i el desenvolupament de la diversitat de les persones, dels actors i dels valors són el fonament clàssic de les llibertats en tots els camps de la societat. Per la funció específica del camp cultural que pot definir-se com una circulació de sabers... la diversitat cultural és el primer component de tot desenvolupament humà. Garanteix i engrandeix les possibilitats d'elecció, les capacitats de les quals cadascun disposa, individualment o en comunitat”(P. Meyer-Bisch, 2002, p. 215).
1 Art. 5 de la Declaració Universal sobre la diversitat cultural de la Unesco
2  Sobre aquest enfocament veure l'informe de la Relatora especial de 2002 i el document de l'Alt Comissionat per als Drets Humans Projet de directives. Els strategies de lutte contre la pauverté sous l’angle donis droits de l’homme, 2002, doc HR/PUB/2002/5d
A les escoles que no estan directament gestionades pels poders públics se'ls sol denominar privades independentment de si reben o no finançament per part de l'Estat. El Pacte les denomina « escoles diferents de les creades per les autoritats públiques ». La denominació no és anodina i comporta una càrrega ideològica. La denominació usual: privada no correspon bé al concepte perquè en realitat la gran majoria d'aquestes escoles neixen de la Societat civil i no persegueixen finalitats de lucre. A Espanya s'ha emprat la formulació « d'iniciativa social », una mica complicada per ser fàcilment utilitzable. En el nostre Informe sobre les llibertats educatives (2003), per posar en relleu aquest caràcter d'iniciatives de la Societat civil i intentant buscar una formulació que sigui neutral, hem optat per escoles no governamentals, expressió presa de les ONG :organitzacions no governamentals. La qüestió es torna encara més complexa si tenim en compte que aquestes escoles poden ser subvencionades o no pels poders públics i de fet en la majoria dels Estats existeixen centres subvencionats i no-subvencionats. És un tema que urgeix estudiar per arribar a una formulació consensual
Sobre el dret a l'educació en els instruments internacionals de protecció dels drets humans pot consultar-se el treball de C. Ugarte (2004), Les Nacions Unides i l'educació en drets humans, Eunsa, Pamplona. Disposa d'una àmplia bibliografia. Una introducció a la qüestió pot trobar-se en el nostre article: Li droit à ètre (homme). Li droit à l'éducation comme droit cultural, in A. Fernandez / R. Trocmé (2003), Vers uneix culture donis droits de l'homme, Diversités, Genève, pàgs 367-391. Ha fet un bon resum de la problemàtica J. L. Martínez López-Muíiiz (1999), Li droit à l'éducation dans els instruments internationaux in Revue de droit africain, número 10, Bruxelles, pàgs 141-162. Els textos fonamentals poden consultar-se en el nostre llibre FERNANDEZ, A. /. JENKNER, S. (1995): Déclarations et conventions internationales sud li droit à l'éducation et la vaig llibertar d'enseignement, (Info 3 Verlag, Frankfurt). Per als instruments de la UNESCO veure I. DAUDET I / K. SINGH (2001), Li droit à l'éducation: analyse donis instruments normatifs de l'UNESCO, UNESCO, Paris
5 Com afirma acertadament]. Robert (1994), Droits de l’homme et libertés fondamentales, Montcrestien, p. 33.
6 Sobre els pronunciaments a Espanya pot veure's F. Riu (1998) Tots tenen dret a l'educació, Madrid, CGEC; sobre França veure L. Favoreau / L. Philip (2001), Els grans decisions du Conseil Constitutionnel, Paris, Dalloz.
7 Veure el nostre estudi Informe sobre l'estat de les llibertats educatives al món (2002), Santillana, Madrid.
8 Comitè de Drets Econòmics Socials I Culturals (1998): Observació general a l'article 13 del Pacte (Doc. HHRI/GEN/i/Rev.4., Ginebra) Mehedl, M. (1999): II contingut del dret a l'educació (Nacions Unides, Doc I/CN.VSub. 2/1999/10), Tomasevski, K. (1999): Informe a la Comissió de Drets Humans, (Doc I/CN.4/1999/44). Tomasevski, K. (2000): informe a la Comissió de Drets Humans, (Doc. I/CN.4/2000/6.), Tomasevski, K. (2002): Informe a la Comissió de Drets Humans, (Doc. I/CN.4/2002/60.), Tomasevski, K. (2004)

9 Informe a la Comisió de Drets Humans, (Doc. E/CN.4/2004/45).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada