dimecres, 10 de maig de 2017

Preinscripcions. Llibertat d’educació.


Reproduïm l'article publicat a la revista Fapelnews núm. 19


Signat per Josep Manuel Prats, president de Fapel


Una de les manifestacions de la llibertat d’educació és la capacitat de les famílies d’informarse, triar escola, reclamar als tribunals i involucrar-se en els òrgans de participació. 

Almenys això sembla el que diuen el sentit comú i, en alguns casos, la normativa de cada Estat.
El projecte europeu IPPE (Indicadores de Participación de los Padres en la Enseñanza Obligatoria - parentsparticipation.eu) en què han participat diferents estats i regions d’Europa així ho estableix i assigna a cada país, des del punt de vista teòric, el nivell que les normes estableixen per facilitar la participació. Els resultats, comentats amb diferents associacions de pares i mares d’arreu d’Europa, són en certa manera fal·laços. 

Concloure que al nostre país hi ha un nivell del 70% de possibilitat d’exercir els drets em sembla molt greu. Mirem-ho des de l’altre punt de vista: 3 de cada 10 pares i mares veuen atropellat el seu dret fonamental. Podríem posar comparacions amb altres drets fonamentals? El dret a la vida, a la llibertat religiosa, a la llibertat i seguretat, a l’honor i a la intimitat, viure on es vulgui i circular pel territori, llibertat d’expressió i d’informació, de reunió, d’associació, etc.

Cap país occidental democràtic no podria dir que viu veritablement un règim de llibertats (consagrats per una Constitució), si el 30% dels ciutadans que volen exercir un dret no poden fer-ho per culpa de les seves pròpies

lleis i normes. Aquest és el dret del ciutadà. I el de l’administració, sovint reclamen els qui governen? Fa massa anys que sentim expressions de l’estil: “hem de poder planificar”, “no pot ser que hi hagi escoles amb molta demanda i d’altres que no en tinguin gens”, “s’han de repartir equilibradament els alumnes”, etc.  I aquestes raons són suficients per minvar el 30% de la capacitat de drets i llibertats?

No pot ser que un dret fonamental tingui com a topall la manca de capacitat d’una administració gegantina.

No pot ser que un dret fonamental estigui  limitat per la incompetència d’alguns centres (públics i d’iniciativa social) a fer bé les coses i atraure les famílies amb un projecte engrescador i amb bons resultats tant acadèmics com educatius.

No pot ser que un dret fonamental es barregi amb una confusió sobre la igualtat  d’oportunitats i la imposició de quotes. Quin seria, doncs, el camí de trobada entre els drets fonamentals i el dret, d’inferior categoria, de l’administració a facilitar la gestió de l’oferta i la demanda? És difícil, però enguany s’han començat a fer passes endavant: ampliació de zones educatives, millora d’alguns criteris per fer barems de l’alumnat. Però hem de ser més valents. Proposaríem algunes idees per reflexionar:

Sobre el dret a informació: cal donar més informació de les escoles, dels projectes concrets, dels resultats acadèmics i educatius, del cost de la plaça escolar (sí, també; o especialment de la pública). I aquesta informació hauria de ser pública i publicada.

Sobre el dret a triar: si tenim prou informació i de bona qualitat, podem triar amb coneixement de causa. Un altre tema serà com resolem les llistes d’espera, com valorem el millor dret de cadascú sobre l’altre: cal que la proximitat sigui un criteri fonamental com fins ara? Si volem vincular la família a l’escola, aquesta ha de ser la que més pesi? Potser l’adhesió al projecte de l’escola i al seu caràcter propi són molt més importants? Tothom hi està d’acord, però entenc que a l’administració li faci mandra posar imaginació i buscar alternatives.

Sobre el dret a reclamar: immediatesa, eficàcia i justícia. Alguna cosa més?

Sobre el dret a involucrar-se i participar: cal modificar la normativa. Cal que els pares i mares estiguem més representats dins dels òrgans de participació (nego que ho hàgim d’estar als de gestió, ja que els professionals ja hi són), però la veu dels pares ha ser present en la mateixa mesura que és important la família en l’educació d’un nen o nena. I ara és d’un 9%. Ridícul! Modifiquem les normes sobre els consells escolars (de l’Estat, de Catalunya, Territorials, Municipals i de centre).

Cal que l’Estat no ens tuteli tant i tant, perquè arribem a la inacció, i hem de ser una societat activa, inquieta i amb iniciativa. I si gairebé la primera decisió important que hauríem de prendre a la vida no és del tot lliure, comencem malament.

Cal ser valents i no malfiar-nos dels ciutadans que sostenen el sistema. Cal confiar que les famílies tenim capacitat i senderi per fer el que creiem millor per als nostres fills.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada