dimecres, 26 d’abril de 2017

La família educadora: pares, mares, mestres

Reproduïm l'article publicat a la revista Fapelnews núm. 18


Signat per Montse Domènech - Pedagoga i Psicòloga del Centre Punt Psicologia - Unitat del Son Dr. Estivill 


Educar significa literalment formar, desenvolupar i dirigir les facultats físiques, emocionals i intel·lectuals. 

Aquesta hauria de ser una tasca compartida entre els pares i les escoles amb la màxima cooperació possible, encara que hi ha aspectes educatius que són responsabilitat exclusiva dels pares i d’altres més relacionats amb l’àmbit de l’escola. 

En els dos àmbits educatius existeixen, darrerament, grans dificultats educatives que estan creant molta preocupació. Amb els canvis socials tan ràpids i evidents, el procés educatiu entra en crisi. Tots tenim en ment una gran quantitat d’exemples de nens “mal educats” entre els nostres propis fills o els d’altres pares. La primera reacció és buscar la culpa i sovint ens surt l’expressió: “si hagués estat educat amb mà dura, això no hauria passat” o “a aquest nen li convé una bona bufetada”. És una reacció normal, però no s’ajusta a la realitat actual. No cal buscar culpables. Hi ha molts condicionants que abans no hi eren i que han estat els detonants d’aquesta nova situació. 

La societat ha canviat, les estructures familiars han canviat i, sobretot, els elements externs que envolten i que influencien els nostres fills són també diferents i nombrosos. 

Tots sabem identificar el fet que hi ha una crisi de valors; és a dir, els models educatius que donaven els pares i les escoles eren pautes segures que els nens seguien fil per randa. Ara els models que envolten els nens provenen de molts llocs diferents, la televisió, els videojocs, els ordinadors, així com la vida estressada dels pares, el consumisme, la comoditat, etc. 

Què cal fer, doncs? Tancar-nos per evitar les influències externes? Deprimir-nos? Ni molt menys. Hem de fer una anàlisi positiva i constructiva i buscar solucions. 

Aquí posarem en joc la nostra intel·ligència. Un dels conceptes més clars de la intel·ligència és la capacitat d’adaptar-nos a les noves situacions. La situació no ens pot dominar, nosaltres hem de poder dominar la situació. Així doncs, el primer que hem de fer és afrontar la realitat amb la convicció que podem resoldre qualsevol situació amb seguretat. I com es fa, això? En primer lloc, hem de tenir clars uns quants conceptes. 

La conducta és modificable i podem reconduir qualsevol comportament inadequat que observem per la via correcta si sabem mantenir la fermesa i la coherència en allò que exigim i que tolerem. 

Els models de comportament que pares i educadors ensenyen als fills són el gruix d’estímuls externs que originen una resposta dels fills. Si aquests models se saben impartir amb entusiasme i alegria, els fills sabran apreciar-ho gratament. Els models (o pautes) han d’aplicar-se amb fermesa i seguretat per transmetre aquesta seguretat als fills. Ells demanen fermesa per sentir-se segurs i per no dependre d’estímuls variables que els facin dubtar i els donin inestabilitat.

Educar en seguretat és el millor acte d’amor cap als fills. Ser ferm és estimar i valorar el nostre fill, ser feble és no creure que el nostre fill tingui capacitats per créixer amb valors. Cal posar límits; no molt amples, perquè es poden perdre, ni molt estrets, perquè se’ls saltaran. La permissivitat dependrà de la responsabilitat que vagin adquirint els fills. 

En la tasca educativa ens hem de situar a la “banda” del nen per ajudar-lo, mai a la contrària. Però també hem de saber quin és el nostre lloc i hem de saber tenir autoritat, no podem ser només “amiguets”. És important que cadascú mantingui el seu rol. 

Cal temps per a la comunicació, des de ben petits, per potenciar la confiança, conèixer bé tot el que estan vivint i com els afecta. Hi ha el perill d’arribar tard, no poder establir unes condicions mínimes de confiança i posar en risc la vida dels fills. 

En cas de viure una situació difícil, no s’ha de defallir, s’ha de mantenir la fermesa i la seguretat en les nostres pautes. Cal utilitzar un llenguatge positiu: “Quina llàstima això que ha passat, ara ho haurem de resoldre més dràsticament, segur que ho entendràs”. Cal utilitzar el reforç positiu per consolidar conductes i incentivar per mantenir la motivació alta. 

És important no abusar dels “premis-xantatge” materials, encara que excepcionalment se’n pot fer ús. I tampoc no s’ha de caure en els xantatges emocionals que puguin plantejar els fills. El model o la pauta de comportament que fixem és únic per a cada nen o nena, perquè cadascú és únic i el tracte que se li dóna és exclusiu. 

Tots aquests punts bàsics formen part d’una línia d’actuació coherent que ens ha de permetre afrontar qualsevol situació amb seguretat i, sobretot, amb alegria. L’únic que fan el pessimisme i la negativitat és bloquejar les possibilitats d’arreglar les situacions que ens neguitegen. 

Convindria valorar el treball d’equip entre pares, mares, educadors i especialistes i posar en comú les estratègies d’actuació per estalviar molt malestar i també temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada