Pilar Rahola, periodista i mare de familia: “L’escola concertada ha fet un gran servei públic”

Reproduïm l'entrevista que es va publicar al Fapelnews Núm. 8

Redacció 

Pilar Rahola va néixer a Barcelona el 1958, en el si d’una família de fortes conviccions republicanes i antifeixistes, de la qual diversos membres s’han dedicat a la política. Està casada i té tres fills: una de biològica, la Sira, i dos d’adoptats, en Noè, adoptat el 1993 a Barcelona, i l’Ada, adoptada a Sibèria el 2001.

És llicenciada en Filologia Hispànica i en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des del 1987 fins el 1990 va dirigir l’editorial Pòrtic. També va ser directora de la Fundació Acta, dedicada a la difusió del pensament i el debat, fins el 1993, any en què va entrar en política. Des del 1993 fins el 2000 va ser diputada al Parlament espanyol per Esquerra Republicana de Catalunya. Paral·lelament, des del 1994 fins el 2000 va ser tinent d’alcalde de la ciutat de Barcelona i es responsabilitzava de les àrees de comerç, consum i turisme. El 1997, després de greus dissensions internes, abandona ERC i cofunda el Partit per a la Independència. Va resultar un fracàs polític que la va portar a abandonar la política “definitivament”, assegura. Durant anys ha treballat com a periodista de televisió, ràdio i premsa. En l’actualitat, en el terreny periodístic, escriu a tres diaris: l’”Avui” (en català), “El País” i “El Periódico”, i col·labora en altres mitjans escrits i radiofònics. En televisió té una presència notable en debats públics i disposa d’un espai diari propi al programa “Els matins de TV3”. També ha publicat diversos llibres en català i castellà. 

És una amant dels animals: conviu amb diversos gats i gossos i des del 2002 és membre del Comitè d’Honor d’Altarriba, una fundació per a lluita pels drets dels animals. 

Pilar Rahola ens diu que ha conquerit la llibertat de pensament: “Tinc un estatus personal que em permet assemblar-me molt a ser lliure”. Sovint opina d’una manera bastant allunyada del que es considera políticament correcte, però creu que “la democràcia també és el dret “L’escola concertada ha fet un gran servei públic” L'entrevista 19 a la dissidència. Malament rai si em posen en qüestió el fet d’opinar d’una altra manera.” És mare de tres fills, l’educació dels quals l’ha confiada a una escola concertada, pedagògicament hereva de l’Escola del Mar. Amb ella hem mantingut aquesta conversa. 

• Què et sembla la nova llei d’educació que es debat al Parlament? 

En aquest tema em moc entre dos pols. D’una banda, quan escolto el que diuen els sindicats sobre la nova llei, especialment els d’USTEC, tinc tendència a defensar-la. Em sembla terrible el que els sento dir, amb la seva criminalització permanent de l’escola privada i concertada, fent una defensa gremial i sindical, i la seva concepció funcionarial de l’ensenyament més que no pas una concepció pedagògica i de servei. Però, d’altra banda, quan tens el conseller Maragall al davant, hi ha coses que m’inquieten. Tal vegada, i sense haver aprofundit en el tema com heu fet vosaltres a la fapel, potser el que m’inquieta més és que no tinc l’absoluta garantia que aquest govern cregui en la llibertat de centres, és a dir, en la llibertat d’elecció del centre, quan mantenen encara la “cantarella” pseudoprogre, una mica antiquada, de crear una gradació entre el que és l’escola pública i la resta. Penso que hem de començar a dir, sense espantar-nos, que l’escola concertada ha fet un gran servei públic, i si no ho diem així, estem estafant. És més, crec que sort en té l’escola pública que existeixi una bona escola concertada perquè, si no, no aguantaria ni l’escola pública ni l’estat del benestar.

"potser el que m’inquieta més és que no tinc l’absoluta garantia que aquest govern cregui en la llibertat de centres, és a dir, en la llibertat d’elecció del centre"

• Està sent una llei molt contestada. 

El conseller ha volgut quedar bé amb tothom i al final ha acabat no quedant bé amb ningú. És una llei una mica valenta, però que es queda a mig camí, i això, com a mare que porta els fills a una escola concertada amb tradició i criteris pedagògics, on es formen ciutadans a més d’alumnes, m’inquieta una mica. 

• Una de les queixes de la fapel és que veiem aquesta llei amb massa càrrega ideològica. I si no es posen d’acord molts partits polítics, la llei acabarà morint. Ara la LOE té el 52% de vots. Ja sabem que neutre no pot ser, però sempre reclamem una mica més... 

Crec que el gran problema global de l’ensenyament al nostre país, i probablement una de les causes del fracàs escolar, té a veure amb la sobrecàrrega ideològica. Amb l’ensenyament no hauríem de jugar, ni hi hauríem de dur els tics ideològics que tots arrosseguem. Hauríem de tenir molta cura en temes de responsabilitat, en temes de competitivitat en el bon sentit de la paraula, perquè estudiar també és competir amb un mateix, i millorar, en temes d’excel·lència, i deixar-nos de petites “batalletes” dels anys 60. 

• De quines batalletes parles? 

Crec que el problema és que tots, especialment els de l’esquerra, aquells que porten velles càrregues ideològiques del passat, els que han passat de la trenca al disseny del Toni Miró, s’han quedat amb alguns tics d’aquells temps, fonamentalment l’escola i la sanitat públiques. En general, mantenen un cert discurs de fòbia cap el privat; és a dir, tot el que és privat és dolent i tot el que és públic és, en essència, biològicament bo, encara que tots ells portin els seus fills a l’escola privada. És una mentida més. Estic parlant d’aquests “pijoprogres” que creuen que tot allò que perden ideològicament –perquè el temps els porta a anar renunciant a altres coses– ho han d’intentar mantenir en l’ensenyament. La pobra escola, especialment la pública, és l’escarràs, el comodí de tots els debats. Cada vegada que algú es vol fer el “progre”, treure pit i la seva nostàlgia ideològica, parla de l’escola pública, i així es renta la cara d’altres coses. Un pot sobreviure a l’Audi 8 si parla de l’escola pública. I això és fatal per a l’ensenyament. 

"el conseller ha volgut quedar bé amb tothom i al final ha acabat no quedant bé amb ningú"

• Al nostre entendre, un d’aquests tics es desperta amb l’educació diferenciada. Com veuries el fet de retirar el concert a aquestes 18 escoles d’educació diferenciada, com certes instàncies reclamen? S’ha de tenir en compte que estan concertades des de fa 20 anys i algunes de les famílies que porten els fills a aquestes escoles hi són per escolarització i altres perquè han volgut anar-hi. 

Jo seria molt curosa a l’hora de jugar amb una cosa que afecta les famílies, el seu benestar i el futur dels seus fills. I això de dir “ara et dono diners i ara te’ls trec” quan, a més, hi ha drets adquirits des de fa dècades, em sembla molt irresponsable. I si es fa per càrrega ideològica, encara em sembla pitjor. Jo no sóc de tarannà religiós, ni estic d’acord amb l’educació diferenciada; ara bé, crec que una bona actuació pública, un bon govern de l’ensenyament, ha de ser molt curós fins i tot amb aquell tipus d’escola que no li agrada especialment. Per tant, en aquest sentit, em sembla que la prioritat d’una política d’ensenyament no és retirar subvencions a famílies i escoles que fa temps que la tenen, perquè el que faràs és castigar nens i pares.

• I què s’ha de fer? 

Ens hem de preocupar per l’excel·lència, entre altres coses, recuperant alguns conceptes que sabem que milloren l’ensenyament: conceptes que teníem, que hem perdut intencionadament i que ara ens adonem que ens vam equivocar en fer-ho. Trobo que els nostres governants estan més preocupats per la càrrega ideològica que aporten a l’ensenyament que no pas per l’excel·lència educativa. I això ens crea un problema seriós. 

• I què no s’ha de fer? 

Evidentment, no podem omplir-nos la boca sobre qualitat d’ensenyament i tenir barracons, estar sotmès als dictàmens dels sindicats com si estiguéssim als anys “ potser el que m’inquieta més és que no tinc l’absoluta garantia que aquest govern cregui en la llibertat de centres, és a dir, en la llibertat d’elecció del centre “ el conseller ha volgut quedar bé amb tothom i al final ha acabat no quedant bé amb ningú 20 L'entrevista seixanta o setanta i no preocupar-se per la càrrega ideològica que té cada política. Cap govern no pot improvisar sobre anys i panys de drets adquirits, perquè la lògica d’una escola és més profunda que no pas l’any rere any. Quan uns pares trien una escola, la trien per a una dècada; no apuntes el teu fill perquè demà passat canviïn les coses, sinó perquè faci tot el cicle d’ensenyament. L’espai de govern en el qual hi ha d’haver menys improvisació és el de l’educació, i justament és on tothom volt improvisar més. Tothom s’hi veu amb cor. 

• Segons el teu parer, quins són aquests conceptes que hem de recuperar? 

Tots nosaltres, en major o menor mesura, venim de l’escola franquista, d’allò que va escenificar perfectament l’obra “El Florido Pensil”. Part de la conquesta democràtica passa per rebutjar globalment tot el que representa la nostra infància, especialment en l’educació; tot el que va significar aquell règim ho vam rebutjar fermament. I a partir d’aquell moment vam construir, en teoria, una escola democràtica que pretenia no tenir cap defecte del franquisme, però també és va carregar les virtuts que tenia aquella escola. El dia que vam dir que el professor no podia estar dalt de la tarima, perquè havia de mantenir la igualat amb els alumnes, vam començar a perdre els papers. Vam creure que havíem d’igualar per baix quan el que s’havia de fer era pujar cap a dalt. D’una banda, hem perdut autoritat, el professor ha esdevingut un col·lega i no un mestre, i si és col·lega no tens perquè tenir-li respecte; De l’altra, s’ha perdut el concepte de l’esforç: “el nen s’ho ha de passar bé a l’escola”, i això no és veritat! A l’escola el nen s’ha d’esforçar, no se li ha de regalar res, perquè l’estàs formant i l’has de voler formar en l’excel·lència... Hi ha tot un grup d’elements, com memòria, esforç, autoritat... que teníem absolutament estigmatitzats perquè els associàvem al franquisme, però no eren valors franquistes, són valors universals, contrastats des d’abans del franquisme. I havien de continuar! La prova és que escoles tan solvents com l’anglesa fa 300 anys que tenen aquests valors, saben que la memòria és important i que l’autoritat no es toca. I no només els hem perdut en l’ensenyament, també en la relació entre pares i fills. I ara ho intentem recuperar com podem.

"crec que el gran problema global de l’ensenyament al nostre país, i probablement una de les causes del fracàs escolar, té a veure amb la sobrecàrrega ideològica"

• Teníem un bon nivell d’ensenyament i ara no el tenim. Només cal veure l’informe Pisa. 

Em pregunto com hem dilapidat el patrimoni pedagògic d’aquest país, que a principis del segle XX va exportar pedagogies al món, amb grans pedagogs com Ferrer i Guàrdia i Rosa Sensat, passant per Pere Vergés. Ho hem dilapidat completament en un segle i ara estem a la cua d’Europa! Això té a veure, evidentment, amb el trencament del franquisme, però també amb la sobrecàrrega ideològica que arrosseguem. Perquè durant la transició no ho vam fer millor. I reconstruir tot això no serà gens fàcil. 

• Es diu que fem el jardí d’infància massa llarg. 

Tinc la impressió que amb una cosa tan sòlida com és l’ensenyament, tothom va decidir experimentar i probablement van llegir malament els grans mestres de la pedagogia, pensant que n’havíem de fer una descripció ideològica i no pedagògica. Una mica com si l’escola hagués de ser un esplai, i no ho ha de ser. Crec que hi hauria d’haver una barreja entre un aprenentatge agradable, sense grillets, però alhora basat en l’exigència i l’esforç. S’ha de formar els alumnes proporcionant-los valors ètics. Aquesta és la fusió entre una concepció avançada i moderna, encara que ve dels principis del segle XX, sense estar sobrecarregada d’ideologia barata. 

• Com veus la controvèrsia que ha dut l’Educació per a la Ciutadania? 

En aquest cas, ho han fet malament tots dos, tant els rucs del PSOE com els rucs del PP, tots dos es llencen pel cap l’aprenentatge dels valors ètics. Què s’han cregut? Estic convençuda que els valors ètics han de formar part de l’essència de l’escola i alhora no els podem convertir en una discussió política. És com si els americans es barallessin per la constitució de Lincoln. Aquí ens barallem per qualsevol cosa i això és una barbaritat. Ens hem de preocupar més de per què fracassen els nostres fills actualment. Amb un element fonamental afegit: la democràcia també és el dret a la dissidència. Malament rai si em posen en qüestió el fet d’opinar d’una altra manera.