dimecres, 17 de gener de 2018

Gurús y sentido común

Paco Gay, Profesor, Colaborador Científico
Área de Dirección de Personas en la Organización
IESE - Universidad de Navarra


De pequeño tuve la suerte de poder convivir muy estrechamente, y durante mucho tiempo, con mis abuelos paternos. Aunque entonces no fui muy consciente, le debo muchas cosas a esa experiencia sin par. Por ejemplo le debo haber “bebido”, vivencialmente más que en lecciones de aula, cultura popular a raudales y, con ella, lecciones magistrales de economía, de gestión, de negocios, de dirección de personas, de comunicación no verbal, de estrategia, de marketing, de…, en fin, de la vida.

Como le gustaba decir a Juan Antonio Pérez López, q.e.p.d., en su taxonomía educativa, mis abuelos fueron auténticos maestros para mí, y no instructores ni profesores, porque me enseñaron a vivir y no sólo me transmitieron conocimientos que, por otra parte, los tenían aunque muy limitados. Seguro que no pasarían hoy el corte de la Primaria por mucho que la Logse la haya devaluado. Me inculcaron que “cuesta más hacer las cosas mal, que hacerlas bien”. Con el tiempo leería –como tantos otros– a Tom Peters y lo de la excelencia. Viví las consecuencias de actuar irreflexivamente, con el cariño de la abuela ayudándome a ver la conveniencia de planificar, actuar en el momento adecuado, recorriendo conmigo el proceso de análisis de las consecuencias, para los demás y para mí, de mis decisiones y actos; enseñándome a generar alternativas, animándome a no renunciar al objetivo ante circunstancias y/o condicionantes adversos, enseñándome la diferencia entre circunstancia y condicionante y, en ambos casos, a asumir que la decisión era mía y no de los factores del entorno.

Claro que, ahora, quizá lo puedo escribir así porque, con el tiempo, yo también leí a Edward de Bono y descubrí lo del pensamiento lateral, leí a S. Covey y me empapé de sus siete hábitos e incluso del octavo, leí a Schein y relacioné estrategia, plan de acción y resultados, y también leí a Peter Drucker, y a Kottler, y a muchos otros que han configurado mi pensamiento. Apareció el coaching y recordé lo del acompañamiento de mi abuela, con mucho cariño, en el análisis del proceso de decisión de mis actos irreflexivos y, mejor aún, en la toma de conciencia de las consecuencias de mis actos y decisiones en los demás. Claro que como vendedor y posteriormente jefe de ventas estaba bastante acostumbrado a lo que por aquel entonces tan sólo se conocía como “visitas acompañadas” y “retro visitas” y, si por aquel entonces nos hubieran dicho que eso era coaching, hubiéramos soltado algún exabrupto al interlocutor. Después leí y estudié pero antes viví y, sinceramente, creo que nada de lo que los Gurús me aportaron hubiera servido de mucho sin lo anterior.

Mi abuelo me hizo un día la siguiente reflexión: “en los tratos, siempre sucede que lo que uno pierde otro lo gana”. Me reí. Hoy creo que es la mejor lección de economía y comercio que nadie me haya dado nunca. En una conversación entre ellos pude oír que: “toda finca se puede mejorar, hasta la total ruina del propietario”. No creo que haya nada mejor para poder comprender el significado del ratio coste/utilidad. A mi abuela le gustaban mucho los refranes y sabía muchos más de los que yo ahora –por desgracia para mí–, sé. Ella me enseñó a descubrir las lecciones de vida que hay en las estrofas de los cantes populares, cantaba para mí y, luego, me comentaba la letra y su significado. “Hay ahorros que cuestan dinero”, me comentó una vez. ¿Se le ocurre a alguien mejor manera de diferenciar inversión de gasto? “El mundo es redondo, da vueltas y, a la larga, siempre paga o cobra”. Pues esto ha dado lugar a bibliotecas enteras que bastantes hemos leído y que no tantos han integrado en su vida.

Teoría sobre práctica
Los Gurús me ayudaron a poner teoría sobre la práctica y, en muchas ocasiones, a tener una visión más esférica, global y biunívoca de los temas que, hasta entonces, habían sido para mí lineales y unívocos. Hoy, desde mi perspectiva de profesor de escuela de negocios y consultor, detecto muchas situaciones inversas: personas que tienen un elevado contenido teórico pero que no han tenido, aún y a pesar de sus más de 35 años como media, experiencias vitales con las que contrastar y asentar esos conocimientos teóricos ni, en su niñez y primera juventud, un coach como mis abuelos lo fueron para mí. Observo cómo los Gurús crecen en cantidad, en intensidad y en influencia, mientras que la cultura popular se desvanece y la experiencia vivencial se retrasa y cómo, por otra parte, los tiempos modernos no facilitan precisamente la convivencia de tres generaciones en un mismo hogar.

Los directivos demandan sesiones de formación en las que se les ayude a recuperar sentido común. Empiezan a estar decepcionados de la técnica y de los Gurús y detectan que les falta “sentido común”. Hartos de cambio de léxico, no necesariamente acompañado de cambio de concepto, buscan las raíces y empiezan a ser conscientes de que de mala manera se puede gestionar el EBITDA si uno no comprende el sentido común que hay tras el concepto “margen de contribución”. Empiezan a sentirse víctimas de una moda que les lanza a una permanente actualización terminológica, mejor si es en inglés, en la que tan sólo cambian los términos. Se empiezan a cansar del análisis del matiz sin que se les ayude a comprender el fondo.

Me temo que podemos estar en vísperas de un nuevo “pendulazo” y, esta vez, en sentido contrario: decidir el regreso al sentido común y prescindir de los Gurús. Yo creo que ambos son necesarios, por complementarios, pero también creo que nos hará bien ser capaces de recuperar el orden adecuado: sentido común y Gurús, y que nos vendrá bien recordar que los auténticos sabios de la humanidad son del siglo II antes de Cristo y anteriores. Que la humanidad lleva siglos sintetizando sentido común y que esa síntesis sigue siendo válida por mucho que la técnica, la tecnología y la cibernética avancen. Que hoy los tiempos adelantan que es una barbaridad, se puede escuchar en zarzuelas del siglo pasado, y fue Heráclito quien formuló aquello de que lo único que permanece es el cambio, lo cual no obsta para atender a los últimos descubrimientos sobre el funcionamiento del cerebro humano y las explicaciones científicas que están aportando “racionalidad” a lo que Aristóteles ya formuló, tras la observación de la conducta humana, en su filosofía empírica.

Aristóteles y Góleman, por ejemplo, se complementan. Pero creo que es más útil a la persona intentar aplicar Góleman si previamente ha leído y comprendido a Aristóteles, que aplicar Góleman desconociendo a Aristóteles. “Somos enanos a hombros de gigantes”, para finalizar, es otra frase que me explicó la abuela. Creo que es un buen resumen de la evolución de la humanidad y un buen cristal para mirar el mundo actual.

dimecres, 3 de gener de 2018

¿Por qué las TIC en educación?

Dr. Pere Marqués Graells, Director del Grupo de Investigación "Didáctica, Innovación, Multimedia" (DIM).

¿Por qué debemos utilizar las TIC en Educación?

Las tecnologías de la información y la comunicación (TIC), también llamadas "tecnologías digitales" son incuestionables y están ahí, forman parte de la cultura tecnológica que nos rodea y con la que debemos convivir.

Incluimos en el concepto de TIC no solamente la informática y sus tecnologías asociadas, telemática y multimedia, sino también los medios de comunicación de todo tipo: los medios de comunicación social ("mass media") y los medios de comunicación interpersonales tradicionales con soporte tecnológico, como el teléfono, el fax...

En este contexto, presentamos a continuación seis razones de peso, y otras consecuencias beneficiosas, que se desprenden de la utilización de las TIC por parte del alumnado:

1. - Competencia digital e informacional del alumnado. Es necesario que los alumnos desarrollen sus competencias digitales e informacionales, ya que la sociedad donde vivimos es digital, es decir llena de tecnología TIC, y exige a sus ciudadanos que utilicen bien esta tecnología. Y las personas que tienen estas competencias, además, pueden aprovechar la tecnología para desarrollarse mejor, adaptarse mejor, encontrar mejores trabajos, etc.

Se dice, y esto provoca confusiones, que nuestros alumnos jóvenes son "nativos digitales" (afortunada expresión de Marc Prensky) y que saben mucho de TIC. Pero esta metáfora provoca confusiones, porque es una verdad a medias... Es verdad que los jóvenes saben mucho sobre las TIC, pero básicamente saben mucho sobre el uso (vinculado a sus intereses) que hacen de estas tecnologías: videojuegos, buscar música y películas, redes sociales... Y nos podemos preguntar: ¿Los jóvenes aplican buen juicio crítico cuando hacen búsquedas en Internet? ¿Saben hacer un uso inteligente de los programas y apps para aplicarlos a la resolución de problemas reales importantes para los estudios o el trabajo? Todo esto... y muchas habilidades, conocimientos y actitudes más que integran la competencia digital, requieren MUCHO tiempo de práctica y buena maestría.

Por ello, y por la importancia de la competencia digital hoy en día para todos los ciudadanos, hay que asegurar su aprendizaje en la etapa de enseñanza obligatoria de la escuela. Y es necesario que se aprenda utilizando los ordenadores y demás dispositivos digitales. Por eso no podemos tener miedo a que los alumnos estén mucho (entre un 30 % y un 50 % del tiempo de escuela) conectados a Internet... porque los tenemos que educar como personas morales y usuarias inteligentes de Internet. El aprendizaje de un uso crítico e inteligente de las TIC es como el aprendizaje del montar en bicicleta, cocinar o usar la calculadora científica: es necesario disponer de bicicleta, horno o calculadora y exige muchas horas de práctica. NO se puede aprender sólo con explicaciones teóricas.

A veces, la familia puede ayudar también a sus hijos a desarrollar esta competencia digital; pero en otras ocasiones será el estudiante quien acerque a su familia el conocimiento sobre el manejo y las funcionalidades de estas tecnologías. 

2. - Productividad. Un buen uso de las TIC nos hace más productivos: hacemos un trabajo similar o mejor en menos tiempo, o realizamos tareas nuevas que antes no podíamos hacer...

La informática es la tecnología que se ocupa del tratamiento automático de la información, mientras que Internet es una red telemática mundial para la información, la comunicación y la realización de todo tipo de actividades “a distancia” (hay muy pocas cosas que podamos hacer en el mundo físico y no podamos hacer también en Internet), muchas veces con "valor añadido" (no hace falta salir de casa, más rápido, más barato...). Por ello, a Internet muchas veces lo llamamos también "ciberespacio" o "mundo paralelo virtual".

Profesores y alumnos no podemos desaprovechar esta posibilidad de alcanzar mayor productividad que nos ofrece un buen uso de las TIC. Es como disponer de un poderoso robot cognitivo que nos ayuda a hacer muchos trabajos: escribir, calcular, crear bases de datos, buscar información, estudiar, comunicarnos, compartir, publicar, trabajar con otros... La tecnología nos ayuda, sí, pero la inteligencia la tenemos que poner nosotros, nosotros somos los que diremos a las máquinas qué deben hacer (la calculadora científica nos puede ayudar mucho, pero como nosotros no sepamos resolver el problema... de poco nos servirá).

¿Qué profesor prepara apuntes o esquemas de la asignatura escritos sólo a mano o con la máquina de escribir? ¿Quién se desplaza a la biblioteca para buscar informaciones que ya sabe que puede obtener también en Internet desde su ordenador?

Y no tengamos miedo del "copia y pega". Si hacemos que los alumnos tengan que explicar y argumentar sus trabajos ante toda la clase (y al profesor) proyectándolos en la pizarra digital, ya no importará que los estudiantes "se documenten" en Internet, pues habrán tenido que estudiarlos a fondo para (sin leer en la pantalla) exponerlos y responder a las preguntas que vayan haciendo sus compañeros y el profesor. 

3. - Recurso didáctico para innovar. Tenemos problemas en la escuela. Un poco más del 30 % de los alumnos no aprende lo que consideramos que debería aprender. Y decimos que fracasa: "fracaso escolar".

Fracasan los alumnos, fracasa el profesorado, fracasa la escuela, fracasa la administración educativa, fracasan los padres, fracasa la sociedad... Debemos hacer algo nuevo. Si seguimos haciendo lo que hemos hecho hasta ahora, el resultado obviamente será el mismo: un 30 % de fracaso escolar.

Las TIC (hardware, software y materiales multimedia de apoyo) nos proporcionan nuevos dispositivos para apoyar los procesos de enseñanza y aprendizaje (pizarra digital, tabletas digitales y netbooks, plataformas educativas...) y una infinidad de recursos didácticos (libros de texto digital y otros contenidos educativos multimedia) que proporcionan información (textual, gráfica, vídeos...), ejercicios interactivos autocorregibles, entornos virtuales de aprendizaje (EVA) y para el trabajo colaborativo... Son como un enorme baúl de nuevos instrumentos que... tal vez... nos podrán permitir hacer cosas nuevas, aplicar nuevas metodologías, reducir el fracaso escolar... tal vez.

Sin duda no basta con los nuevos instrumentos, es necesario aplicar nuevas metodologías. Esta será la clave del éxito. Metodologías como el "currículum bimodal", que nos ayudará a evolucionar nuestros sistemas de enseñanza, aprendizaje y de evaluación con el fin de que nuestros alumnos reciban una formación más adecuada a las exigencias del mundo actual, aprendan más y mejoren su rendimiento (con lo que además logramos reducir el fracaso escolar).

4. - Actualización curricular. Las TIC están en todas partes, y casi todas las actividades y campos de conocimiento reciben sus influencias.

Con su apoyo, las tareas se realizan de manera diferente a como lo hacíamos antes: nuevas herramientas en todas partes que modifican la forma de trabajar y también nos permiten hacer cosas nuevas. Nuevas herramientas generales y también nuevas herramientas específicas de cada campo de conocimiento, que a su vez pasan a formar parte de los diferentes campos de conocimiento.

Las asignaturas reciben, por lo tanto, nuevos contenidos, al tiempo que las TIC facilitan también el trabajo de sus contenidos tradicionales, como ocurre en el caso de la utilización de Google Earth o las herramientas de geolocalización en Geografía, en el caso de los simuladores de fenómenos físicos (por ejemplo los laboratorios virtuales de óptica o electricidad), las líneas de tiempo en Historia...

5. - Aprendizaje continuo. Las personas que vamos por el mundo con un smartphone en el bolsillo, o que disponemos de una tableta digital o de un ordenador... tenemos a nuestra disposición (casi) toda la información del mundo. Es como si tuviéramos un "genio" o un "espejito mágico" en el bolsillo, a quien pudiéramos preguntarle siempre todo lo que necesitamos saber. ¡Fantástico!

Sí, ¡fantástico!... pero será necesario que sepamos hacer las preguntas adecuadas al "genio", será necesario que sepamos escoger críticamente entre las múltiples respuestas que, a menudo, nos dará el "espejito mágico". Y esto sólo lo aprenderemos, en la escuela o quizás también en casa o en el trabajo, después de MUCHAS horas de práctica: el buen piloto se hace con muchas horas de vuelo.

Las personas que hemos integrado los smartphones y estamos siempre conectados a Internet, los que hemos evolucionado a “i-persons”, somos potencialmente mucho más poderosas que los demás “Homo Sapiens” porque nos estamos adaptando mejor al nuevo escenario cultural, somos casi omniscientes. Podemos saberlo casi todo... cuando nos convenga. No necesitamos memorizar las cosas, aunque sí es imprescindible tener un buen vocabulario... ya que de lo contrario nos faltarán palabras para hacer las preguntas adecuadas al "genio" y para entender lo que éste nos conteste.

Además, podemos haber construido nuestra “memoria externa personal”, que es como una extensión virtual de nuestro cerebro, como una libreta de apuntes o un "espacio web personal" que nos facilita tener mucho más a mano las cosas que consideramos más útiles para nuestras actividades. En los ámbitos educativos también se denomina "entorno personal de aprendizaje" (EPA).

6. - Comunicación y multipresencialidad virtual. Las TIC nos permiten comunicarnos con cualquier persona que tenga identidad digital y también hacer cosas casi de manera simultánea en varios lugares lejanos entre sí.

Somos esencialmente seres sociales, y con las TIC podemos ampliar nuestro campo de actuación e interrelación. Podemos enseñar, aprender, ayudar, pedir ayuda, compartir... podemos tener una vida más plena.

Otras ventajas que comporta el uso educativo de las TIC en el marco del nuevo paradigma formativo de la Era Internet:

Además de todo lo expuesto, utilizar las TIC en los procesos de enseñanza y aprendizaje contribuirá a que los alumnos desarrollen:
- Autonomía: las TIC ponen casi todos los elementos a nuestro alcance, nos hacen más autónomos.

- Toma de decisiones: en Internet hay muchas cosas, y deberemos elegir. Tendremos que aplicar criterios.

- Desarrollo de criterio: aplicaremos criterios para tomar decisiones, que irán bien o no, y así iremos aprendiendo.

- Aprendizaje a partir del error: en Internet podemos hacer muchas cosas, siempre tenemos muchas alternativas. Unas irán bien, otras no. Aprenderemos de los errores.

- Desarrollo de habilidades sociales: estamos mucho más en contacto con los demás: correo electrónico, redes sociales...

-Trabajo colaborativo: las TIC nos ofrecen entornos "ad hoc" para el trabajo colaborativo a distancia.

- Compartir y participar: las TIC nos ofrecen muchos entornos para compartir (preguntas, materiales, alegrías, informaciones...). Y compartir en digital no consiste en dar una cosa y dejar de tener la propiedad de lo que comparto; compartir en digital es multiplicar: cuando comparto una cosa, ésta se multiplica de manera que todos puedan tener una copia de la misma (siempre que la ley de propiedad intelectual lo permita).

- Creatividad: tener mucha información nos ayuda a ser creativos (la información es materia prima para la creatividad). Tener muchas herramientas diversas (como nos ofrece las TIC) nos permite encontrar "nuestro talento" y poder ser creativos desarrollándolo.

- Perseverancia: las TIC, Internet... nos ofrecen tantas informaciones, herramientas y oportunidades que... ¡si persistimos lo conseguiremos!

- Lenguas: en Internet se ve la importancia de los idiomas. Si tenemos más idiomas, disponemos de más información, más herramientas, más posibilidades... Tenemos motivos para intentar aprender idiomas... y tenemos la oportunidad de practicar y aprender varios idiomas en Internet.

La utilización intensiva de las tecnologías digitales en los procesos de enseñanza y aprendizaje, la aplicación del currículum bimodal, la elaboración por parte del alumnado de su memoria externa y el aprendizaje de la gestión de su conocimiento (ahora distribuido entre lo que ha memorizado en su cerebro y lo que ha recopilado en su memoria externa) son algunos de los principios básicos del nuevo paradigma formativo que se está configurando en el mundo actual, en la Era Internet. 

Son nuevos tiempos que nos proporcionan nuevos instrumentos para desarrollar nuestras actividades y nos exigen nuevos saberes. El mundo educativo debe ajustar sus objetivos formativos a esta nueva realidad y debe integrar las tecnologías digitales para, BIEN UTILIZADAS en los momentos adecuados (en la escuela no hay que usarlas continuamente), lograr que los estudiantes desarrollen su competencia digital y mejoren también los demás aprendizajes.

dimecres, 20 de desembre de 2017

Entrevista a Josep Maria Jarque: impulsor de l'escola inclusiva i Creu de Sant Jordi per la seva tasca


Josep Maria Jarque va ser professor de pedagogia terapèutica, pioner en l’escolarització d’alumnes amb discapacitats i impulsor del concepte d’escola inclusiva. Així mateix, és Excap del servei d’educació especial de la Generalitat, ex consultor CERI-OCDE i de l’Oficina de les Nacions Unides a Ginebra. L’any 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca realitzada a favor dels minusvàlids i l'any 2001 la Medalla de la Ciutat de Terrassa. 

Quin model educatiu considera ideal per a fer una educació inclusiva?
L’escola inclusiva suposa un pas més endavant, ja que no només es tracta d’integrar, sinó que significa que el canvi la de fer l’escola i que, per tant, s’ha d’adaptar al subjecte i no el subjecte que s’ha d’adaptar a l’escola. La diferència és molt important. 

El model d’escola inclusiva que s’ha de seguir és el d’una escola de qualitat per a tots i d’exigència per a tots, però personalitzat per a cada alumne. El que caracteritza a una bona escola, que per tant serà inclusiva, és la personalització de la resposta de cada alumne en funció de les seves capacitats. Per exemple, si ens trobem amb un alumne amb altes capacitats, se li haurà d’exigir més perquè és un nano molt intel·ligent que pot arribar a més. Per tant, l’escola inclusiva s’adaptaria a les necessitats d’aquest nen igual que s’adaptaria a les necessitats d’un alumne amb capacitats més limitades. I, per això, s’ha de fer completament personalitzat. L’escola inclusiva ha de respondre a les necessitats de tots els alumnes. No és una escola pels discapacitats sinó que és una escola per tots. I, si és fa la resposta personalitzada, no caldrà baixar el nivell de l’escola, fet que preocupa molt a l’entorn educatiu. Ara, si fas una resposta uniforme, llavors si que l’hauràs de baixar, però llavors no estaràs fent una escola inclusiva sinó una d’uniformada amb avaluacions iguals. 

Hi ha qui diu que fer personalització, tant el detall, suposaria un cost massa elevat...
Això m’ho haurien de demostrar, perquè això no ho pot dir qualsevol que hagi fet números. Per dir una cosa així, s’ha de poder demostrar. Jo tinc dades d’un estudi que va fer ESADE, l’any 83,  sobre els costos de l’educació especial a Catalunya, en què es demostra que l’atenció personalitzada i l’escola inclusiva són més barates que l’escola especial. Avui surt publicat un article meu en el que es demostra que el cost d’un alumne a un centre d’educació especial és caríssim. El cost és extraordinari i fins i tot hi ha masses recursos, perquè es podrien aprofitar millor i de manera més efectiva. En canvi, aquests alumnes atesos adequadament no crec que suposessin un cost superior. Tampoc ho afirmo; s’hauria de fer l’estudi adequat. Actualment, a Catalunya hi ha 6.929 alumnes en els centres d’educació especials.  D’aquests, el 35% són casos lleus, que poden llegir i escriure, que tenen una deficiència lleu que els permet fer una escolarització. I això no es fa, tot i que existeixen els recursos per fer-ho. 

Com considera que hauria de ser la formació dels mestres?
La formació dels mestres és la base. Si els mestres no estan formats amb la mentalitat que ells han de respondre al dret i obligació de l’educació que tenen els alumnes i que, per tant, ells s’ha d’adaptar als alumnes i han  de fer uns programes personalitzats segons les necessitats d’aquests alumnes. Han de col·laborar entre tots els membres del claustre perquè, cadascun des del seu angle, per fer uns programes transversals accessibles per tothom. Igual que es treuen les barreres arquitectòniques pels nanos amb discapacitat física, també s’han de treure les barreres que ens hem posat entre tots. L’escola inclusiva exigeix un canvi total, en el que es planteja l’escola cooperativa, l’escola col·laboradora, etc., entre pares i mares, alumnes i mestres, perquè tots aquests han d’intervenir en l’educació dels alumnes i han d’avaluar els programes educatius. Els mestres han d’avaluar els aspectes acadèmics i els pares i mares els aspectes conductuals que segueixen a l’escola. I pares i mestres han de saber què passa en un lloc i l’altre.

Per fer una bona escola per a tothom, els professors han de ser la base i això vol dir que s’ha d’incidir molt en la seva formació. Per exemple, si vas posant suports a unes parets perquè s’aguanti la teulada, però resulta que les parets mestres – que simbolitzarien el mestre- no estan ben fetes, la teulada no s’aguantarà. Si els mestres no funcionen, l’escola inclusiva tampoc. No es tracta de posar més psicòlegs, més metges o pediatres, sinó de formar bé els mestres, a qui no li ha d’interessar l’etiqueta que li han posat al nano sinó fer un programa tenint en compte les seves capacitats i les seves potencialitats. I, a partir d’aquí, exigir-li el màxim, sense protegir-lo. Aquests programes personalitzats no seran una etiqueta ja que tindran una vigència de tres o quatre mesos i després l’avaluaré, junt amb el el psicòleg, els pares, amb els mestres,  per veure si es va avançant i quins aspectes s’han de canviar o modificar. 

Per les seves paraules, s’entén que un pilar fonamental en l’educació són els mestres i l’altre són els pares...
Evidentment. Els pares tenen a dir a l’educació dels seus fills. El que han de dir podrà tenir un valor molt gran, que no serà comparable amb el dels mestres, perquè cadascú té el seu rol. Si entres a un quiròfan, perquè surti bé l’operació, no només ha de funcionar el metge que opera, sinó també la infermera, l’anestesista i, també, el pacient i la seva família. Si aquest pacient l’operes amb èxit i després el portes amb la seva família, que no pot menjar, tampoc funcionarà. Per tant, la interrelació entre família, escola i entorn familiar és importantíssima.

I, segons el seu parer, quin és el paper de l’escola d’educació especial?
Aquesta hauria de complir el que es va dir al decret de l’any 84, que detalla que és una sèrie recurs materials, tècnics i personals posats al servei del sistema ordinari en tots els nivells educatius, perquè aquests responguin al dret a l’educació. Per tant, seguint aquest decret i la LISMI, s’han de tancar els centres d’educació especial, com vàrem fer els anys 80 i vàrem crear els centres de recursos. S’han de reconvertir en centres de recursos i fer que aquests excepcionals mitjans que hi tenen, es posin al servei dels centres ordinaris d’una zona.

En què es poden beneficiar els companys que tenen un alumne amb necessitats especials a les seves aules?
És evident que no només es beneficia el nano sinó també la resta de companys. Com deia abans, això dependrà molt de com estigui el nen a la classe. És a dir, si aquest nen està només inclòs i no participa o forma part de la classe, difícilment serà bo per ells i pels altres. Només si li donem  valor i el deixem participar, podrà representar un benefici pels companys. Si en comptes de dir “pobret, no sap fer res”, canvies a una actitud de “ens ajudarà a fer això perquè té aquests valors i aquestes virtuts” això afavorirà a tots, perquè obrirà la ment de la gent sobre la importància d’ajudar els altres i propiciarà que descobreixin que l’altre fa unes coses que tu no pots fer.  Perquè aquest nen o nena amb necessitats especials estigui plenament acceptat, hem d’assumir que l’escola ha canviat i, si ho ha fet, hem d’assumir que ha estat per millor.

Quins creu que són els reptes de futur?
El primer que hem de fer és no deixar que es parli de plantejaments falsos. No podem deixar que es parli d’inclusió escolar, perquè no es tracta d’una qüestió només de paraules. Si la gent cau en la trampa semàntica d’utilitzar el terme inclusió en comptes d’escola inclusiva, baixarem un esglaó d’una escala que ens conduirà a un lloc determinat. Si ho fas i caus en el parany de pensar que ja tenim més USES (Unidades de Apoyo Educativo), més centres d’educació especial, etc. El que s’ha de defensar és l’escola inclusiva, que és l’escola de tothom, la que personalitza la resposta, i la que fa els plans en estreta col·laboració amb els pares. El gran repte és aquest, perquè la integració física ja ha d’estar més que superada. Ara, com ja has integrat aquests alumnes a l’aula, l’escola ha de fer un canvi pedagògic per acabar amb la competitivitat i potenciar la col·laboració. 

dimecres, 6 de desembre de 2017

Coherència família-escola, clau per a una educació eficaç

Montse Font, coordinadora de famílies del centre d´educació infantil Avantis

Hi ha pares que pensen que l´escola ja educarà els seus fills quan arribi el moment  i que, mentrestant, ells gaudiran dels seus nens/nenes sense plantejar conflictes ni imposar normes i límits. 

De vegades sentim aquesta expressió d´alguns pares als seus fills quan estan a les portes d´entrar al parvulari: “ja veuràs quan vinguis a escola!” I el nen deu pensar que l´escola és un lloc horrible, perquè els seus pares ja l´estan avisant de que es prepari.

Però és un plantejament equivocat, donat que, com sabem, els pares som els primers i irrenunciables educadors dels nostres fills i quan triem una escola busquem aquella que més s´adeqüi al nostre projecte de família, aquella que en el seu ideari contempli aquells valors que són importants per a nosaltres.

Pensar que l´escola és la que els educarà és un error que perjudica, principalment als fills. Els dos àmbits més importants on es mou l´infant son la família i l´escola. La socialització que s´inicia a l´entrar a la guarderia  suposa  per al nen superar l´apego exclusiu als pares per passar a tenir un apego positiu també amb els/les seus/seves professors/es. I per tant, tot allò que diguin és important per a ell.

Si els pares i el/la tutor/a del nen/a van a una, aquest/a es sentirà segur/a perquè experimentarà la mateixa exigència a l´escola que a casa. Els dos demanen al nen que visqui els mateixos hàbits, els dos marquen unes normes i uns límits, tot i que són diferents perquè diferent és l´entorn on es mou. Els dos el motiven, s´alegren dels seus èxits i es posen tristos quan no fa les coses bé.
I perquè això es faci efectiu, els pares han de conèixer el projecte de l´escola, han de participar en aquelles activitats que s´hi organitzin, han de parlar periòdicament amb la tutora del seu fill per coneixes primer i per a concretar plans de millora pel nen després. Han de sentir que l´escola és una família de famílies.

I quan parlem de pares estem parlant de pare i mare, tots dos, a una, actuant amb coherència. Si aquesta és important en la relació amb l´escola, tant o més ho és que es doni entre els pares, que són els referents immediats del nen. També ells han d´exigir el mateix. No val jugar el paper de “pare bo” o “pare exigent”. Dels dos ha d´esperar el nen la mateixa resposta. Si no, per satisfer els seus gustos sempre buscarà al pare més permissiu. Aquesta coherència és important que es mantingui sempre, en totes les etapes de la vida d´una família.

Tot això és exigent, però important per a aconseguir allò que els pares volem pels nostres fills: la seva felicitat. Val la pena.

dimecres, 22 de novembre de 2017

Entrevista a Lluis Font, President del Consell Escolar de Catalunya

LLUÍS FONT I ESPINÓS (Barcelona, 1958) és el president del Consell Escolar de Catalunya. És llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorat en ciències de l’educació per la mateixa universitat. Secretari de Polítiques Educatives al Departament d’Ensenyament entre els any 2011 i 2012, actualment exerceix de professor titular a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Entre altres responsabilitats, Font també ha exercit de president del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya en representació de l’escoltisme.

Quines són les funcions del Consell Escolar de Catalunya? 

El consell és l’òrgan representatiu de la comunitat universitària. Té una tasca, fonamentalment, prosaica: s’ocupa de les qüestions relacionades amb el dia a dia del sector educatiu, tant públic com privat. Ha arribat el moment, però, d’ampliar la visió. Cal iniciar debats de més alçada que permetin anticipar escenaris de futur i donar frescor a la perspectiva que tenim del dia a dia.

El debat que proposem té com a lema “el futur és ara”. Les decisions que prenem configuren el què serà. A través d’ell pretenem contribuir en el si de la comunitat educativa, salvant els especificats i ritmes de cadascú. Tenim gent molt valuosa i cal donar-los la paraula, acabant amb l’autocensura i les pors.

M’agrada molt un lema del Haylle que diu: alliberem les energies creadores de les persones. Alliberar-les del què diran, posar-les en situació d’exportar el seu propi talent al servei de projectes personals i col•lectius. Per això el nostre objectiu és crear el marc adequat perquè aquesta gent tregui partit a la mateixa experiència.

El consell escolar és prou representatiu del sector educatiu?

Actualment hi ha moltes entitats vives que no hi són representades, malgrat tenir molt a dir. Fins que no modifiquem l’actual llei, les condicions d’admissió, la seva entrada no serà factible. No obstant això, en aquest debat que promovem els hi volem donar la paraula, que tinguin accés a les ponències i recollir el seu parer. Fugim de la idea d’un debat endogàmic, pretenem obrir-lo a tots aquells que hi vulguin entrar.

El consell té un gran potencial, però l’hauríem d’enriquir amb més aportacions. Per això en aquest debat hem demanat als ponents que pensin en gran, sense limitacions financeres ni legals. Volem que evitin l’autocensura en qualsevol sentit. Nosaltres utilitzarem el debat com a eina de treball, adaptant-lo a l’entorn que tinguem.

Per què és tan important evitar l’autocensura dels participants?

Prenem com a exemple Internet. Els usuaris reinventen, de manera constant, els seus usos. El mateix passa amb l’educació. Tenim gent més gran de 24 anys estudiant FP, tot i no estar pensada per ells. Per què? Doncs per què els ha donat resposta a una necessitat formativa.

El mateix passa amb la gent que torna a estudiar després dels 18 anys. Els ciutadans transformen la fisonomia del sistema, adaptant-lo al servei dels seus propis projectes. D’aquesta manera guanya riquesa i, alhora, en son clares les seves contradiccions, la necessitat de certs canvis.

Què n’espereu del debat?

El nostre objectiu final és desenvolupar polítiques públiques basades en evidències. Elles són fruit de la recerca universitària, de les experiències internacionals, però també, de la pràctica diària dels professionals a les escoles. Volem unir els experts universitaris i la resta de la comunitat educativa en un espai de reflexió comú que els permeti parlar junts sobre el futur que es va construint dia a dia.

La intenció és aconseguir una visió holística que ens ajudi a encertar, després avançarem més o menys ràpid en funció de les energies i els recursos disponibles. El sistema educatiu no està aïllat. Té a veure amb la sanitat, el benestar social, l’ocupació. Per tant, cal tenir clar què volem fer, com ser capaços de concertar intervencions múltiples per donar-hi respostes polítiques que integrin la fragmentació en un sol bloc.

Un dels aspectes que es tractarà té a veure amb la formació del professorat. Com valorem el tipus de professor que volem a les aules, el que volem formar?

La ponència de Miquel Martínez serà especialment il•lustrativa, ja que pren la carrera professional del professor com a eix vertebrador. La formació bàsica, la contínua, la motivació, el reciclatge. Convida a la reflexió, per exemple, al voltant dels punts de fractura. Per exemple, el que passa a partir que l’alumne arriba als 15 anys. Molt probablement, aquest moment està causant per circumstàncies prèvies que no s’han sabut anticipar de manera suficient o perquè no s’ha sabut donar resposta a certs problemes que es manifesten amb un abandonament, amb una crisi. L’estructura del sistema educatiu ha de preveure-ho, sent capaç de respondre i amb un professorat que sigui l’òptim per aquesta visió de l’educació molt al servei dels alumnes.

En relació als alumnes, quins reptes s’han d’afrontar?

N’hi ha molts, per exemple, què fem amb les segones oportunitats? Tenim alumnes que, malgrat l’interès i l’obligació devota de mestres i professors, no poden seguir el sistema ordinari. Quines opcions hi ha, doncs? La primera seria desmantellar-lo. Personalment, però, crec que el sistema s’hauria de mantenir, potser flexibilitzant-lo una mica. L’altre és crear un recorregut complementari. Un camí especial a càrrec d’entitats que acompanyin l’estudiant, que li donin una formació i que intententin guiarlo de nou al sector formatiu o laboral.

Per tant, hem de crear una nova tipologia de centre públic i privat, que ofereixi una segona oportunitat als alumnes que no encaixen en el mateix sistema. També hem de pensar en aquesta formació al llarg de la vida. Hauríem de poder reflexionar si el professor de primària, secundària o batxillerat o escoles per adults és tan diferent o hi ha una base comuna. Considero que hem d’anar apuntant a un model de professorat que sigui bastant comú, amb matisos i especialitzacions.

El paper de les famílies: Com podem fer conviure professorat, estructura escolar i família?

Un dels pilars de l’educació és la idea de la tribu. És a dir, qui educa els joves és la tribu, per tant, el conjunt de la societat. Malgrat això, la primera instància educativa és la família, que té la complicitat de l’escola, les entitats de lleure, etc. En aquest sentit s’han de plantejar dos aspectes: quina ha de ser la implicació del centre educatiu i quin és l’impacte de la família sobre l’educació dels infants. Hem de pensar que la família està implícita en l’alumne, que hi conviu. La família és qui l’educa, és determinant. Per això cal saber quin impacte té en l’educació, l’aprenentatge i procés dels nois i noies.

Quin és el paper que haurien de desenvolupar les AMPA?

És molt important aconseguir una aportació qualificada de les famílies en tots els àmbits de l’educació. Elles són el principal interlocutor en aquest gran concert educatiu, en aquesta mena de complicitat que estem tramant per educar infants i joves. S’ha de plantejar com treure el millor de les famílies per crear complicitat entre l’escola i la família, al servei dels infants i joves.

No tinc clar quin ha de ser el paper de les AMPA, però cal que la comunitat educativa sigui receptiva a incorporar-lo. Per la banda de les famílies, cal que estiguin obertes, que confirmin les decisions del mestre i que, en cap cas, el desautoritzin. L’objectiu ha de ser un acord que permeti crear una identitat pedagògica conjunta. Un pacte entre ambdues parts, famílies i mestres, que permeti el reconeixement mutu del paper dels altres.

És més senzill l’acord entre família i escola si la família ha pogut escollir el centre. Hi ha famílies que no tenen aquesta necessitat de discernir entre diverses escoles i que, en canvi, quan han matriculat als seus fills despleguen tot el seu interès i capacitat. Suposo que, si has pogut triar tu, això et predisposa a dialogar. Però també és important que l’interlocutor respongui a les expectatives. Per tant, l’acte de la tria és important, però, sobretot, ho és el fet d’estar al lloc que correspon i fer el paper que pertoca. El sumatori d’aquestes coses és el que fa la fusió. Conciliar posicions permet descobrir la complementarietat d’uns i altres.

Respecte a l’autonomia de l’escola, que en pensa?

És complex, ja que tradicionalment hi ha postures que en són molt partidàries i d’altres no ho són gens. En tot cas l’autonomia no s’ha de basar a dir que hi ha centres bons i dolents. Tots han de ser bons. Els centres, com a mínim els públics, han de compartir unes grans línies, un ideari. L’especificitat estarà marcada pels accents que es posen. Per exemple, en un centre la música pot tenir un paper estel•lar, en un altre l’esport. L’elecció dels pares no serà a partir de la qualitat, sinó en trets distintius. Amb el benentès, sempre, que es parteix d’un punt comú. A la pública l’elecció del centre està sobretot lligada a aquests accents, al projecte educatiu específic, ja que l’ideari és comú i s’inspira en les institucions, en els grans valors reconeguts per les lleis.

Com es pot millorar la identificació del professorat amb el centre?

Hem de fer 2 coses: molta pedagogia, seduir, convèncer, no vèncer, i explicar perquè volem fer això. Agafar un col•lectiu de mestres envellits o que vénen d’una tradició i saber com rejovenir-los, com posar-los les piles, com fer-los il•lusionar de nou.

D’altra banda, el decret de plantilles permetrà donar un tret distintiu a l’escola, definir els perfils que l’escola necessita per a un projecte específic captant a algú que ja tingui la preparació necessària. Si el projecte és atractiu i se’n fa un bon lideratge pedagògic, això està bastant garantit. El lideratge és fonamental, la capacitat d’animar l’equip docent, de guiar a aquells qui volen abandonar i fomentar la reinvenció.

Des de la seva vinculació amb la Universitat, quins aspectes de la formació dels futurs universitaris haurien de canviar?

No és una qüestió senzilla. Miquel Martínez em comentava una cosa: “els mestres haurien de tenir més densitat intel•lectual i els llicenciats més densitat pedagògica”. Els mestres, a vegades, estan tan centrats en l’element nen i la didàctica aplicada que els falten instruments intel•lectuals de més volada. Al contrari, el llicenciats sovint volen, en primera instància, treballar a la indústria o sector. L’ensenyament és una segona opció, es reciclen. El seu ADN, però, el seu mestratge, no és prou central. Considero que s’hauria de trobar la manera de fusionar ambdues tradicions, la més pedagògica i la més intel•lectual. Caldria que una sola figura les incorporés, garantint una formació bàsica.

Aleshores, el component vocacional quina importància té?

Actualment, els mestres demanen molts recursos pràctics, didàctics, de programació.... Un mestre, però, ha de saber què pretén. Quina filosofia educativa hi ha darrere tot això. A vegades et planteges, què ha de saber un mestre que està fent primer o segon de primària? El component vocacional, l’estimació a l’alumne, el conjunt de tècniques didàctiques que l’acompanyen és molt important. La qüestió no és convertir al mestre en un intel•lectual, no acabaria d’encaixar en el seu entorn. El que hem de procurar és captar els millors talents, en aptitud i actitud. Ambdues característiques són imprescindibles. Ser molt llest però no estimar als alumnes no funciona, ni a l’inrevés.

Quins valors ha de renir un bon professor?

Jo vaig fer la tesi en l’època que es deia ‘el malestar docent’, un cert desconcert perquè els professors no sabien quins eren els valors per educar a l’alumne i a vegades els replegaven en la instrucció. Vaig buscar en un personatge francès, l’Emmanuel Mounier, un model per la seva coherència entre el que deia i vivia, entre el que teoritzava i practicava i la tesi la vaig fonamentar en això.
En èpoques de desconcert quan no se saben ben bé quins són els valors de consens, la coherència dins d’un marc democràtic en què el mestre és d’una sola peça, és de pedra picada, allò que diu ho practica, allò que predica ho fa, allò que diu a les famílies ho compleix, jo crec que aquest és el valor essencial, la integritat, el ser fidel a un mateix. Hi ha gent que és fidel a ell mateix amb idees molt rares, per tant jo exclouria els extremismes.

Dins del que són persones que viuen en una societat democràtica, el valor de tenir el coratge de ser un mateix, de ser autèntic que dirien els joves d’ara. Una persona que es reconeix a sí mateixa, que ha buscat en el seu interior, que ha construït una vocació i que és fidel a sí mateix.

Aquesta persona, en funció del que busqui en cada moment, buscarà la formació, s’actualitzarà, desplegarà un tipus de competències o unes altres perquè estarà atent a ser fidel a la seva vocació de ser mestre, amb tot el que suposa. Jo crec que és molt una aposta personal. De jo qui vull ser a la vida, què és allò que em dóna sentit profund, que em fa ser jo mateix. Una persona que no vol convertir als altres en replicants seus, en una còpia mal feta, el que vol és ajudar a créixer a cadascú la seva singularitat. Descobrir qui ets tu, no una projecció de mi mateix. Sòcrates el que feia era descobrir-te a tu mateix, t’obria els ulls sobre qui eres tu, no qui era ell.
El Mounier deia això és la vocació, l’exigència per un destí més alt, no conformar-se amb els succedanis de tu mateix. La vocació no està en la concreció d’una vocació, sinó és exigir-te a tu mateix ser fidel al que tu pots, d’acord amb el teu talent, valors, amb el que portes dins. Per tant, no quedar-te amb versions fàcils còmodes, no ser la resposta a les expectatives que fins i tot els pares han dipositat sobre teu sinó ser tu mateix a tots els efectes. Aquesta crida nietzeana a ser tu mateix fins el fons. A vegades té el preu de petits enfrontaments, que no vol dir trencar lligams però sí afirmar-se.

Saber dir que sí a un mateix i no a l’altre sense trencar els lligams. Sense aquesta idea no hi haurà gent que trenqui esquemes, serem tots previsibles i acomodats. Necessitem gent singular que ens digui altres maneres de ser i de viure. En la vida hem d’obrir el diafragma per veure que hi ha molts camins per realitzar la veritable vocació.

Què demanaries a una federació com la Fapel dins del sistema educatiu actual? 

Que seguiu sent vosaltres mateixos sense complexes, exerciu la vostra funció a fons, que no claudiqueu per debilitat o que perquè políticament sigui incorrecte, sinó que sigueu el que voleu ser fins a les últimes conseqüències. Necessitem la fortalesa de les parts per aconseguir un tot sòlid i potent.

No és la feblesa respectiva el que fa que el conjunt sigui bo sinó la fortalesa i la capacitat d’afirmar-se i de ser el que a cadascú li toca ser. Si el pare no fa de pare, i fa d’amic, estem perduts. Si el mestre no té autoritat, estem perduts. Després hi ha d’aver una capacitat de diàleg des de la força i des de l’assumpció del propi rol.

La Fapel ha de fer el paper que li pertoca, de dinamitzar les famílies que hi formen part, d’exercir el seu rol d’interlocutor, de promoure el debat en profunditat, de defensar el paper central que té la família en l’educació dels fills, de demanar a l’administració que sigui respectuosa amb això, d’exigir qualitat, de no consentir, d’anar a màxims, de pensar en gran, de ser exigent. El Mounier deia si no somies amb catedrals, no acabes ni amb les golfes de casa teva.


dimecres, 8 de novembre de 2017

Educar persones o dissenyar posthumans? Un café amb... Albert Cortina

ALBERT CORTINA (Barcelona, 1961) és advocat i urbanista. Davant la societat biotecnològica que esta esdevenint ja present promou un humanisme avançat, obert a la transcendència,  a través del qual les tecnologies emergents estiguin al servei de les persones i de la biosfera. En aquest sentit proposa una  visió que integri la ciència, l’ètica i l’espiritualitat. És coautor amb el científic Miquel-Àngel Serra de la trilogia ¿Humanos o Posthumanos? (Fragmenta Editorial, 2015), Humanidad ∞ (EIUNSA, 2016) i Singulares (EIUNSA, 2016).

1. Què és el transhumanisme?

El transhumanisme és una corrent cultural i de pensament que defensa el deure moral de millorar les capacitats físiques i de la ment humana a través de les biotecnologies. El concepte de transhumanisme es va començar a utilitzar fa algunes dècades en l’àmbit anglosaxó on centres de recerca com Oxford o la mateixa Universitat de la Singularitat a Silicon Valley (California)  ho plantegen com un moviment futurista i visionari. Ara és una ideologia emergent quina cosmovisió jo no comparteixo.

2. Com impacte el transhumanisme en l’educació?

Cal ser conscients dels enormes desafiaments que ens anirà plantejant el transhumanisme. Jo voldria destacar tres aspectes que ja estan començant a influir en els projectes educatius, tant dels pares, com dels pedagogs i als professors a les escoles. En primer lloc, tenim el context general del moment que estem vivint, marcat per la incertesa, la complexitat i l’acceleració pròpia d’aquests temps hipermoderns. No són temes que sorgeixin ara, sinó que són una conseqüència de l’evolució del pensament racionalista modern. El segon aspecte que cal tenir en compte és que estem iniciant la
Primera Revolució de la Intel·ligència – o si es prefereix, la Quarta Revolució Industrial -, on la convergència de les diferents biotecnologies ens anuncia canvis radicals en el nostre estil de vida. Per últim, la ideologia del transhumanisme ens situa davant del desafiament de dissenyar-nos i de decidir en que es convertirà l’ésser humà a les properes dècades. Els tres aspectes influeixen molt en el model educatiu. Ens interpel·len sobre quins valors volem transmetre als nostres fills i alumnes i  com volem capacitar-los per la nova societat biotecnològica que pot trencar els esquemes de la condició natural de l’ésser humà. No només canviarà el que farem i com ho farem sinó el concepte mateix del que fins ara hem entès que és l’ésser humà.

3. Quines millores proposa el transhumanisme en quant a les capacitats humanes? 
Els gurus del transhumanisme asseguren que arribarà un moment que la intel·ligència artificial superarà a la intel·ligència humana. Això ens deixarà, diuen,  en un context on la nostra intel·ligència quedarà molt per sota de qualsevol gadget tecnològic. No obstant, per alguns experts del camp de la intel·ligència artificial aquesta situació encara no es imminent, però adverteixen que, efectivament,  cal anar-hi pensant ja que és un escenari que pot acabar passant durant les properes dècades.

4. Quines capacitats humanes es veuen ja afectades?

Per exemple, la intel·ligència racional i analítica, on les tecnologies emergents ja amplien les nostres capacitats de càlcul, comunicació, o la recerca d’informació. El transhumanisme defensa la hibridació de l’ésser humà amb la intel·ligència artificial per assolir una nova naturalesa posthumana. Segons els seus defensors, cal fer-ho ràpid i no frenar-ho, ja que millorar a l’ésser humà i preparar-lo per l’adveniment de la Singularitat tecnològica es un deure moral.

5. I això quines millores aportaria a la humanitat?

El primer que cal preguntar-se es quina idea de millorament humà plantegen els transhumanistes. A mi no em convenç. M’agrada més abordar el perfeccionament del projecte humà en totes les seves dimensions. Com veiem, aquí és comencen a confrontar cosmovisions molt diferents de l’ésser humà. Què vol dir creixement exponencial humà? Els transhumanistes ho entenen com un increment de les capacitats augmentades biotecnològicament.  Quina influència té això en els projectes educatius?. Alguns transhumanistes plantegen inclús la implantació de xips al cervell amb una programació que redueixi l’esforç d’aprenentatge.

6. En quin moment del transhumanisme ens trobem ara?

Actualment s’està intentant conèixer en profunditat les diverses àrees del cervell i les funcions de la ment. En relació a la cultura i al camp de l’enginyeria social, s’estan assolint els objectius plantejats per la postmodernitat i pel que s’ha vingut en denominar la societat líquida. Segons aquestes corrents de pensament, hem aconseguit emancipar-nos de Déu – això ja va quedar clar amb la Modernitat – i ara hem assolit una suposada autonomia sense límits de l’ésser humà. Des del transhumanisme ens demanen que fem un pas més i ens allunyem del que fins ara hem cregut que era l’ésser humà i ens dissenyem biotecnològicament lliurement, sense límits. Es evident que aquesta ideologia afectarà profundament a com transmetem els valors als nostres fills ara i com aprendran les generacions futures. Les bases ideològiques i culturals d’aquest canvi radical que planteja el transhumanisme, malauradament  ja estan posades.

Possiblement durant les properes dècades pot haver-hi una Singularitat tecnològica, i és evident que l’avanç tecnològic sembla que no el pararà ningú. Vull confiar en que molts d’aquests avanços tecnològics ens ajudaran en moltes coses. Per exemple, a donar més autonomia a les persones amb necessitats especials i amb discapacitats.  No obstant,  crec que no es oportuna l’entronització de l’ésser humà com si fos l’Homo Deus.  No obstant, aquest és el canvi radical que ens ve a sobre. Crec sincerament que en aquesta nova etapa de la civilització les humanitats hauran de coliderar amb les ciències el progrés tecnològic. Per això, en els recents llibres parlo d’un humanisme avançat per aquesta societat biotecnològica, obert a la transcendència, que tingui per objectiu el desenvolupament humà integral i el desenvolupament sostenible. En definitiva, la custodia de la Creació con ens recorda el Papa Francesc a la seva encíclica Laudato Si’.

7. I les intel·ligències artificials podrien arribar a “envair” les ciències humanes, com la filosofia o l’art?

Crec que sempre haurem d’anar a les fons clàssiques i de l’humanisme, a la saviesa perenne i a les tradicions espirituals i religioses de la humanitat per tal de saber respondre a aquestes qüestions tant complexes.

Realment els pares i educadors haurem d’entendre bé els canvis tant profunds que ja s’estan produint, per tal de saber transmetre als nostres fills i alumnes els principis i valors necessaris per transitar per aquesta nova societat d’una forma ètica i amb responsabilitat tecnològica.

En aquest sentit, des de l’humanisme avançat proposo una reconnexió entre el cervell (la intel·ligència, la ment, la racionalitat) amb el cor (els sentiments, la consciencia, l’ànima immortal). Es precisament aquesta connexió el que, al meu entendre, ens fa autènticament humans.

8. Com podem ajudar des de la família i des de l’escola a educar l’autonomia a través de l’humanisme avançat?

Cal recuperar el concepte d’integració cognitiva. L’ésser humà té múltiples dimensions i cal educar-les holisticament. Es necessari potenciar el  desenvolupament integral de la persona tenint en compte la seva singularitat, exclusivitat, dignitat, llibertat i projecte vital. Per tant, la visió de l’humanisme avançat és esperançadora,  integradora i capacitadora en relació a la persona ja que la plenitud humana l’assolim a través de l’educació, la cultura, l’art i l’espiritualitat.

9. En aquesta possible societat posthumana, quines competències tindria la humanitat?

El que hauríem d’evitar des de ara mateix, es que el futur ens depari una societat desigual i fortament fracturada, amb escoles no inclusives i segregades a partir de les capacitats augmentades biotecnològicament d’uns quants superdotats o ciborgs en detriment de la resta d’estudiants que no hagin tingut les possibilitats o no hagin volgut hibridar-se amb la intel·ligència artificial o dissenyar-se sintèticament.

Correm el perill que els alumnes amb les seves capacitats no augmentades biotècnológicament puguin quedar enrere i ser finalment descartats per la societat i el mercat laboral. El futur per aquests alumnes descartats pot resultar sense esperança, ni sentit, ni projecte vital.  Això si,  amb les necessitats  elementals cobertes per una renda bàsica universal i incondicional, cobrada mitjançant operacions de diner electrònic totalment monitoritzable, i entretinguda mitjançant l’oci virtual i la realitat augmentada.  Aquesta societat posthumana, absolutament alienant no es la que vull pels meus fills ni pels fills dels meus familiars i amics.

A mi el que em preocupa més de tots aquests temes no és el que passarà d’aquí 100 anys, sinó que ara mateix podem estar ja en un procés de transició cap aquest futur distòpic que planteja el transhumanisme. Per exemple, alguns estudis de formació podran no ser d’utilitat en un futur immediat perquè les màquines cobriran les tasques que fins ara fèiem els humans. I, encara que hi hagi persones molt qualificats per elaborar una determinada feina, quedaran descartades si de forma exponencial no augmenten biotecnològicament les seves capacitats físiques i cognitives. Si aquesta cultura de la millora tecnològica  arrela entre nosaltres, no tindrà cap importància que la persona hagi seguit el camí estàndard del sistema educatiu, o que sigui el millor en el seu camp i s’hagi esforçat molt. Sempre el podrà guanyar una màquina o un  ciborg dissenyat o millorat biotecnològicament per ser més competitiu, productiu i eficient...però no més feliç. Hem d’aconseguir que això no passi.

10. Hi ha gent escèptica? 

Per suposat que si. Però també hi ha molta altra gent que hi està pensant. Seria convenient treballar aquests temes des d’una ètica global. Caldrà pensar-hi i regular sobre les limitacions que caldrà posar a l’autonomia individual en el cas que algú es plantegi dissenyar-se sense límits a mesura que les biotecnologies avancin.  Potser aquesta possibilitat ens sembla avui de ciència ficció, igual que fa uns anys podia semblar impossible que els nens es pugessin crear en provetes o  que es pugessin dissenyar òrgans a través d’impressores 3D.

11. Com hem d’actuar de cara el futur?

Hem de despertar la consciència de les persones i definir els aspectes ètics i  els valors més adients per transitar per aquesta societat biotecnològica de present i de futur.

Cal recordar al sistema educatiu, a les famílies i a la societat en general que el que realment importa no és formar als alumnes per que només siguin més productius,  eficients i competitius (ja que amb aquests paràmetres aviat ens poden guanyar les màquines)  sinó que cal formar alumnes per que siguin millors persones, més diverses i més humanes. Amb el temps, els nostres fills i alumnes aniran guanyant competències i capacitats múltiples si el sistema educatiu els ajuda a través de la integració cognitiva liderada per les humanitats.  Ser millors persones els farà més solidaris, cercaran el bé comú i , en definitiva, seran més feliços.

Tinc grans esperances en que els pares, els professors i els propis alumnes ho farem bé, i tornarem a connectar el nostre cervell amb el nostre cor.


dimecres, 18 d’octubre de 2017

Qui ha de triar l’educació dels fills?

Josep Manuel Prats, president de Fapel

Ens trobem en una cruïlla, de nou. De tant en tant, els pares i mares hem de reivindicar de manera manifesta i contundent que som els primers i principals educadors dels nostres fills. Ens trobem ara en una nova cruïlla: per una banda, els corrents i les idees que respecten els drets humans, els drets universals i fonamentals que des del 1948 s’han anat reiterant; per altra banda, corrents uniformitzadors igualitaristes, que reclamen l’abolició del dret dels pares a triar el tipus d’educació que volen que sigui donat als seus fills. I ho fan fins i tot davant del síndic de greuges i, el que ja és més greu, en seu parlamentària, obviant els més bàsics principis de la democràcia.

No es tracta d’uns drets inventats, sinó que la humanitat, en el sentit més ampli de la paraula, els va declarar. La humanitat té uns drets inalienables, basats en la pròpia naturalesa humana i en els principis de convivència, equitat i justícia.

Reprodueixo l’article 26, i remarco algunes paraules: "1. Tota persona té dret a l’educació. L’educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L’ensenyament tècnic i professional es posarà a l’abast de tothom, i l’accés a l’ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius.2. L’educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l’enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau. 3. El pare i la mare tenen dret preferent d’escollir la mena d’educació que serà donada als seus fills.”

Ho vull remarcar per deixar clar que existeix un dret. Perquè, insisteixo, encara n’hi ha que el neguen. L’article 14 de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, (2000/C 364/01), que tradueixo, diu: "1. Tota persona té dret a l’educació i a l’accés a la formació professional i permanent. 2. Aquest dret inclou la facultat de rebre gratuïtament l’ensenyament obligatori. 3. Es respecte, d’acord amb les lleis nacionals que regulin el seu exercici, la llibertat de creació de centres docents dins el respecte als principis democràtics, així com el dret dels pares a garantir l’educació i l’ensenyament dels seus fills d’acord amb les seves conviccions religioses, filosòfiques i pedagògiques.” 

Sembla que, efectivament, es tracta d’un dret fonamental, també, de la Unió Europea, on som i d’on no volem deixar d’estar, perquè som Europa.

En qualsevol àmbit, tots volem exercir la nostra llibertat en igualtat de condicions, per tal que totes les persones puguin accedir equitativament als recursos i condicions per desenvolupar-se personalment i de manera plena. Però ningú pot menystenir ni bandejar els drets dels ciutadans i ciutadanes a escollir, el seu dret a decidir quina educació volen per als seus fills, i accedir-hi en igualtat de condicions. Que calen més recursos? Evident. Que cal repartir-los bé? Evident. Però no podem mentrestant trepitjar drets universals, drets humans.

Els pares i mares som de nou davant un nou embat contra els nostres drets i llibertats, i ens tornaran a sentir, tornarem a lluitar si cal, per una societat lliure i plural. 

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Accés al món laboral dels alumnes amb necessitats educatives especials

Marta Montserrat, responsable de Prospecció d’Empreses

I tu, què estudiaràs? o... A què et dedicaràs? En l’època de preinscripcions fem aquesta pregunta als alumnes que ja finalitzen l’etapa d’estudis obligatoris. 

Malauradament, quan es tracta d’alumnes amb necessitats educatives especials, aquestes preguntes no les sentim tant freqüentment. No és senzill trobar oferta formativa variada que pugui adaptar-se a les necessitats d’aquests alumnes que vulguin continuar estudiant i especialitzar-se una mica més. 
Caldria, doncs, mirar de garantir el dret a la formació oferint més oportunitats que donin resposta a la diversitat de capacitats i interessos de l’alumne. 

Aquesta oferta formativa ha de permetre als joves amb discapacitat l’accés a un recurs laboral adequat a les seves capacitats, i això inclou, entre d’altres, l’accés al mercat laboral ordinari. És sota aquestes premisses d’inclusió social,  d’empoderament, i de respecte envers les persones que es fonamenta el “Treball amb Suport”.

El “Treball amb Suport” és una metodologia d’intervenció que s’aplica a persones amb capacitats diverses, i també a altres col·lectius vulnerables, per a permetre’ls l’accés i el manteniment d’un lloc de treball remunerat dins el mercat laboral obert. Es tracta d’un sistema de suports individualitzats, que han de donar-se abans, durant i després d’obtenir un contracte laboral. 

Posa el seu focus d’atenció en les habilitats de l’empleat a l’hora que dóna resposta a les seves necessitats, sense oblidar també les necessitats de l’empresari contractant i del seu equip. 
El professional encarregat de guiar tot el procés d’inclusió laboral així com de facilitar aquests suports, i de regular-ne la seva intensitat és el preparador laboral.

Un altre dels punts claus d’aquesta metodologia és la formació del treballador en el mateix lloc de treball a l’empresa. El que s’anomena “Pràctiques en situació real”. Posar en crisi el concepte de “formació prèvia” i passar a formar-se fent les tasques que després es demanaran, i al mateix lloc on es demanaran, pot evitar problemes de transferència de l’aprenentatge, i en conseqüència facilitar l’assoliment de l’èxit.

En el nostre país la metodologia de “Treball amb Suport” és una realitat des de finals de la dècada dels vuitanta. És per tant relativament jove i encara té camí per recórrer. No obstant això, es tracta d’una eina absolutament vàlida i rigorosa que ens ha de permetre poder fer, sense cap mena d’inquietud, a tots els nostres estudiants la pregunta “I tu, a què et vols dedicar?”.

dimecres, 20 de setembre de 2017

Entrevista a Eva Millet: Periodista especialitzada en educació i parenting

Eva Millet Malagarriga és periodista llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB. Ha treballat a Londres per al diari The Guardian i a la ràdio BBC, en què va ser corresponsal a Mèxic. Actualment és col·laboradora habitual del Magazine de La Vanguardia i altres suplements d’aquest mateix diari, així com del grup RBA i de revistes com Historia y Vida.
 
El 2002, amb el naixement del seu primer fill, va començar a publicar articles sobre educació i criança. El 2014 va posar en marxa el seu blog (www.educa2.info), un espai que pretén ser una finestra a inquietuds, aportacions i notícies que ajudin les famílies a educar els fills.

Per què una periodista decideix especialitzar-se en la criança (parenting) i escriure’n un llibre?
Vaig decidir començar a escriure sobre la hiperpaternitat perquè el meu marit fa molts anys que treballa amb estudiants universitaris i vaig sentir una història que em va impactar molt: una noia americana que estava estudiant al nostre país i que es va quedar tancada a l’ascensor. Aquesta noia, en comptes de pitjar el botó d’alarma per demanar ajuda, va trucar a la seva mare, que era a Miami. La mare va trucar a la Universitat de Chicago i aquesta va contactar amb la universitat d’aquí on estudiava la noia. Va ser llavors quan, des d’aquesta segona universitat, van trucar al servei d’averies tècniques de la companyia d’ascensors.

En aquest moment, i després de tenir els meus fills i veure com es comportaven, vaig començar a escriure sobre aquest tema i a interessar-me pel terme hiperpaternitat, un fenomen que ja ha arribat aquí. Vaig escriure dos reportatges que es van publicar a l’Es de La Vanguardia, “Deje en paz a sus hijos” i “Niños protegidos, niños hipermiedosos”, que van ser un èxit. Aquest va ser el punt de partida per començar a escriure un llibre sobre hiperpaternitat i pensar que podria tenir molta acceptació. Pel que fa al blog educa2.info, vaig decidir posar-lo en marxa per recuperar tots els articles que escrivia al Magazine i a l’Es de La Vanguardia.

Què és la hiperpaternitat?
La hiperpaternitat és un model de criança que sorgeix als Estats Units a finals dels anys noranta i es dóna a les classes mitjanes i mitjanes-altes. Es tracta d’un model basat en la supervisió permanent, l’atenció excessiva, la resolució sistemàtica dels problemes i la superprotecció injustificada dels fills per part dels pares, anomenats col·loquialment “pares helicòpter”. Els pares fan les coses pels seus fills com a norma, fins al punt de fer-los els deures. Aquest model educatiu està en sintonia amb els temps actuals, en què la societat exigeix nens molt formats i perfectes.

Una de les característiques de la hiperpaternitat és l’aposta per l’estimulació precoç dels nens, és a dir, que els nens facin tot el possible com més aviat millor. Els pares ens centrem a donar coneixements als nostres fills, sense adonar-nos que pel camí ens oblidem de dotar-los d’autonomia. Avui en dia hi ha nens que als tres anys saben esquiar o van dos cops per setmana a classes d’anglès, però, en canvi, no saben cordar-se les sabates.

Els nens han de jugar i fer coses que els agradi fer. Està molt bé que els nens amb tres anys sàpiguen parlar anglès, però a ells això no els interessa. Se’ls ha de preguntar què els agrada fer i buscar maneres perquè es diverteixin. El problema arriba quan només ens centrem a oferir coneixements als nostres fills i deixem de banda l’educació de les habilitats socials i emocionals. No hem d’oblidar mai que l’educació és la suma del coneixement i de les habilitats socials i emocionals.

Una altra característica és que aquesta sobreprotecció envers els fills fa que siguin molt insegurs i que tinguin pors. Ara el que es fa molt és protegir els nens quan tenen por d’alguna cosa, en comptes d’ajudar-los a afrontar aquesta por. En el meu llibre parlo d’una nena que va estar deu anys sense estirar la cadena del lavabo perquè li feia por el soroll... aquest és un clar exemple, extrem però real, d’aquesta hiperpaternitat.

Quines solucions hi ha a la hiperpaternitat?
La solució és senzilla: abaixar el nivell d’exigència envers els nostres fills (no han de ser perfectes) i confiar en la seva capacitat de fer les coses. Els nostres fills són capaços de fer moltes de les coses que nosaltres fem per ells. Per exemple, quan els anem a buscar a l’escola, els nens han de portar la motxilla. Si pesa molt, nosaltres podem agafar dos o tres llibres i portar-los, però és important que el nen carregui la motxilla perquè amb aquesta simple acció li estem dient que és capaç de fer-ho, li donem una veritable autoestima i li ensenyem l’habilitat de la responsabilitat. Com aquest exemple, la resta de petites coses.

Els deures en són un altre exemple clar. Podem ajudar els nostres fills a organitzar els deures en moments puntuals, però no ens hem d’asseure amb ells sistemàticament cada dia a fer-los. Hem de recordar que el nen no ha de presentar cap feina o activitat, sinó que l’ha d’aprendre a fer. En definitiva, hem de practicar la “sana desatenció”, és a dir, deixar de fer les coses pels nostres fills i observar com les fan per ells mateixos.

En el llibre comenta que hem passat “del model moble al model altar”. Per què aquest canvi de paradigma?
La primera raó és demogràfica: els arbres genealògics s’han invertit, ja que tenim menys fills (de mitjana tenim 1,3 nens a l’Estat, segons un estudi de l’Obra Social La Caixa) i els tenim quan som més grans (segons l’Eurostat, les espanyoles tenen el primer fill als 30,4 anys de mitjana). Com que tenim els fills quan som més grans, els pares tenim una certa experiència laboral que fa que importem les eines de la feina a la criança.

Parlem de gestionar fills i acceptem que els pares som 100% responsables de l’educació dels nostres fills i, en conseqüència, d’aquells nens perfectes que la societat ens demana. Abans hi havia un cert esperit d’atzar, es deia: “A veure com em surten els fills” o “aquest fill t’ha sortit així”. En canvi, ara, ens veiem amb l’obligació i la pressió com a pares de fer que els nens siguin com són i creiem que són així perquè nosaltres hem fet que siguin així.

Els pares estem molt nerviosos perquè el futur dels nostres fills és molt incert i ens enfoquem a donar-los molts coneixements i experiències, massa, però ens oblidem de donar-los el més important: habilitats socials com la paciència, la capacitat de frustració, l’empatia o l’esforç. I ens equivoquem, perquè el que estem fent és criar nens amb molts coneixements però molt insegurs, ja que ens carreguem la seva capacitat d’autonomia.

El paper de les AMPA: on és la línia entre la participació i la intrusió?
Les AMPA són un pilar bàsic de l’escola i són la mostra de l’interès i la implicació dels pares a l’escola. El problema arriba quan es traspassa la línia que hi ha entre col·laboració i intromissió. Des de les AMPA s’ha de treballar en la col·laboració i no en l’enfrontament, però a vegades les AMPA es poden constituir com un contrapoder de l’escola. Personalment, crec que les AMPA han d’estar al servei de l’escola, ja que amb esperit de col·laboració es pot fer de tot. 

Actualment es parla d’“universitaris poc adults” i de “joves poc autònoms”. Això té alguna cosa a veure amb el fenomen de la hiperpaternitat?
Actualment, la societat en general, no només els pares, infantilitza els nens, perquè no els diu mai que no i es pressiona els pares perquè hi estiguin a sobre permanentment. Sembla que, si no ho fas, no et preocupes per l’educació dels fills. Als nens se’ls ha d’educar amb uns límits, ja que, com diu Gregori Luri, “no hi ha res més trist que un adolescent sense límits”. La sobreprotecció en l’etapa infantil pot comportar trastorns en l’adolescència.

Actualment hi ha una generació, que ara té entre 20 i 30 anys, que sembla que no marxa mai de casa i que triga molt a assumir càrregues laborals, familiars o de qualsevol altre tipus. I és que, segons un estudi del psicòleg Giorgio Narbone, aquest model de criança té molt a veure amb el comportament dels joves d’avui en dia. L’elevat percentatge de joves que avui dia no s’independitzen no té a veure amb la conjuntura econòmica, sinó amb la comoditat a la qual estan acostumats. Els joves volen independitzar-se amb “tot”: el cotxe perfecte, la casa ideal, l’apartament dels caps de setmana a la platja, etc. El problema és que, amb tanta sobreprotecció, no estan preparats per a la vida real i quan arriba un problema s’enfonsen. 

Tres recomanacions bàsiques per a pares i mares?
- Estimar molt els nostres fills i dir-los-ho.
- Confiar en ells, creure que són capaços i transmetre’ls aquesta confiança.
- Deixar-los jugar.

És molt important que els nens tinguin el seu espai per jugar i desenvolupar la seva creativitat. L’esport és una bona eina per desenvolupar la creativitat, així com l’empatia, la frustració o la socialització.

És tan important que juguin com que s’avorreixin. És bo que els nens s’avorreixin i busquin noves maneres d’entretenir-se desenvolupant la seva creativitat. Moltes vegades la càrrega excessiva de deures fa que les hores de joc es redueixin o directament desapareguin, per això crec que la direcció de l’escola, i no els professors, hauria de marcar una política de deures general.

Els pares han de poder escollir un centre o han d’anar al que se’ls assigni?
Hi ha una obsessió per part dels pares per trobar l’escola perfecta, però l’escola perfecta no existeix, com tampoc l’escola imperfecta. De fet, la recerca de l’escola perfecta és un altre símptoma de la hiperpaternitat, de la recerca de la perfecció. Tant els nens com els pares s’han d’adaptar a l’escola, de la mateixa manera que ens adaptem a altres situacions de la vida. L’escola la fa l’escola mateixa i la família. Les famílies a les escoles han de ser-hi com a suport amb un cert esperit crític, però mai com a pedagogs.

Segons la meva opinió, l’ideal és que durant la primària els nens vagin a l’escola del barri, per tal que tinguin el seu cercle d’amistat prop de casa, però això és un tema molt personal i depèn del que cada pare estigui disposat a fer
-