dimecres, 26 d’abril de 2017

La família educadora: pares, mares, mestres

Reproduïm l'article publicat a la revista Fapelnews núm. 18


Signat per Montse Domènech - Pedagoga i Psicòloga del Centre Punt Psicologia - Unitat del Son Dr. Estivill 


Educar significa literalment formar, desenvolupar i dirigir les facultats físiques, emocionals i intel·lectuals. 

Aquesta hauria de ser una tasca compartida entre els pares i les escoles amb la màxima cooperació possible, encara que hi ha aspectes educatius que són responsabilitat exclusiva dels pares i d’altres més relacionats amb l’àmbit de l’escola. 

En els dos àmbits educatius existeixen, darrerament, grans dificultats educatives que estan creant molta preocupació. Amb els canvis socials tan ràpids i evidents, el procés educatiu entra en crisi. Tots tenim en ment una gran quantitat d’exemples de nens “mal educats” entre els nostres propis fills o els d’altres pares. La primera reacció és buscar la culpa i sovint ens surt l’expressió: “si hagués estat educat amb mà dura, això no hauria passat” o “a aquest nen li convé una bona bufetada”. És una reacció normal, però no s’ajusta a la realitat actual. No cal buscar culpables. Hi ha molts condicionants que abans no hi eren i que han estat els detonants d’aquesta nova situació. 

La societat ha canviat, les estructures familiars han canviat i, sobretot, els elements externs que envolten i que influencien els nostres fills són també diferents i nombrosos. 

Tots sabem identificar el fet que hi ha una crisi de valors; és a dir, els models educatius que donaven els pares i les escoles eren pautes segures que els nens seguien fil per randa. Ara els models que envolten els nens provenen de molts llocs diferents, la televisió, els videojocs, els ordinadors, així com la vida estressada dels pares, el consumisme, la comoditat, etc. 

Què cal fer, doncs? Tancar-nos per evitar les influències externes? Deprimir-nos? Ni molt menys. Hem de fer una anàlisi positiva i constructiva i buscar solucions. 

Aquí posarem en joc la nostra intel·ligència. Un dels conceptes més clars de la intel·ligència és la capacitat d’adaptar-nos a les noves situacions. La situació no ens pot dominar, nosaltres hem de poder dominar la situació. Així doncs, el primer que hem de fer és afrontar la realitat amb la convicció que podem resoldre qualsevol situació amb seguretat. I com es fa, això? En primer lloc, hem de tenir clars uns quants conceptes. 

La conducta és modificable i podem reconduir qualsevol comportament inadequat que observem per la via correcta si sabem mantenir la fermesa i la coherència en allò que exigim i que tolerem. 

Els models de comportament que pares i educadors ensenyen als fills són el gruix d’estímuls externs que originen una resposta dels fills. Si aquests models se saben impartir amb entusiasme i alegria, els fills sabran apreciar-ho gratament. Els models (o pautes) han d’aplicar-se amb fermesa i seguretat per transmetre aquesta seguretat als fills. Ells demanen fermesa per sentir-se segurs i per no dependre d’estímuls variables que els facin dubtar i els donin inestabilitat.

Educar en seguretat és el millor acte d’amor cap als fills. Ser ferm és estimar i valorar el nostre fill, ser feble és no creure que el nostre fill tingui capacitats per créixer amb valors. Cal posar límits; no molt amples, perquè es poden perdre, ni molt estrets, perquè se’ls saltaran. La permissivitat dependrà de la responsabilitat que vagin adquirint els fills. 

En la tasca educativa ens hem de situar a la “banda” del nen per ajudar-lo, mai a la contrària. Però també hem de saber quin és el nostre lloc i hem de saber tenir autoritat, no podem ser només “amiguets”. És important que cadascú mantingui el seu rol. 

Cal temps per a la comunicació, des de ben petits, per potenciar la confiança, conèixer bé tot el que estan vivint i com els afecta. Hi ha el perill d’arribar tard, no poder establir unes condicions mínimes de confiança i posar en risc la vida dels fills. 

En cas de viure una situació difícil, no s’ha de defallir, s’ha de mantenir la fermesa i la seguretat en les nostres pautes. Cal utilitzar un llenguatge positiu: “Quina llàstima això que ha passat, ara ho haurem de resoldre més dràsticament, segur que ho entendràs”. Cal utilitzar el reforç positiu per consolidar conductes i incentivar per mantenir la motivació alta. 

És important no abusar dels “premis-xantatge” materials, encara que excepcionalment se’n pot fer ús. I tampoc no s’ha de caure en els xantatges emocionals que puguin plantejar els fills. El model o la pauta de comportament que fixem és únic per a cada nen o nena, perquè cadascú és únic i el tracte que se li dóna és exclusiu. 

Tots aquests punts bàsics formen part d’una línia d’actuació coherent que ens ha de permetre afrontar qualsevol situació amb seguretat i, sobretot, amb alegria. L’únic que fan el pessimisme i la negativitat és bloquejar les possibilitats d’arreglar les situacions que ens neguitegen. 

Convindria valorar el treball d’equip entre pares, mares, educadors i especialistes i posar en comú les estratègies d’actuació per estalviar molt malestar i també temps.

dijous, 20 d’abril de 2017

“Qui pensa estratègicament en l’escola pròpia està fent branding, potser sense saber-ho”

Parlem amb Miquel Rossy. És alhora dissenyador gràfic i professor de Llengua de Batxillerat. Dues feines diverses, però que li permeten gestionar des de dins del món educatiu la marca de la Institució Familiar d'Educació i de diverses entitats vinculades al món educatiu. Acaba de publicar el llibre “La teva escola, una gran marca” (també en castellà, “Tu escuela, una gran marca”).

Redacció


No recordo cap llibre anterior sobre aquest tema. I són gairebé 300 pàgines. Déu-n’hi do.
La teva escola, una gran marca va sorgir com un blog. A mesura que em veia en la necessitat d’explicar algun aspecte del branding o de la comunicació corporativa a directius escolars o a caps de comunicació d’escoles, vaig anar fent créixer el web www.brandingescolar.com. Una bona part d’aquests posts han estat la base del llibre. He procurat ordenar-ne el contingut de forma coherent i completar allò que mancava. Ara al web es recullen articles més pràctics per a la gestió diària de la marca escolar.
Una escola és una marca? Es fa estrany. Com una marca de roba qualsevol?
Entendre l’escola com a marca ens ajuda fer més clara la correspondència entre la nostra identitat, allò que som, i la manera com la comuniquem. Marques, no ho són només els productes. Qualsevol entitat pot entendre’s com una marca. També les ciutats són marques i els estats. Fins i tot es parla de les marques personals. Els futbolistes d’elit, per exemple, han de tenir cura del seu branding.
Potser la pregunta és oblidagada: exactament què és el branding?
Branding ve de la paraula brand, marca en anglès. Branding, doncs, és el que fem per construir la marca, per aconseguir que la nostra marca tingui un posicionament determinat entre els nostres públics, que la percebin d’un mode determinat. En definitiva, busquem una manera molt simple de presentar-nos, a partir de la nostra identitat. I, òbviament, de la realitat: no podem intentar enganyar, perquè sempre en sortiríem perjudicats. Destaquem només allò més essencial i diferenciador del centre, allò a què ens comprometem a ser excel·lents. Es tracta d’aconseguir que es vegi la marca de l’escola  amb un caràcter determinat, com si fos una persona. Això és el branding.
Encara se'm fa estrany parlar de branding escolar…
Potser és que t’imagines un departament ple de creatius amb els seus Machintosh. El branding és molt més senzill: la directora d’una escola petita, que pensa com fer les coses millor i comunicar-les millor, que es compara amb la competència i intenta aprendre’n, que veu contínuament oportunitats i reptes… aquesta directora està fent branding, sense saber-ho. El branding és pensar estratègicament sobre la escola pròpia.
Hem d’invertir diners per tenir una bona marca?
No necessàriament. No hem de confondre la identitat visual (el logo, els símbols, els colors, etc.) amb els valors i el posicionament de la marca. Tot i que sigui imprescindible comptar amb la identitat visual, una marca no és només un bon logo. És més, insisteixo molt en el llibre que és més important gestionar-la bé: una mala identitat visual ben gestionada és més eficaç que un disseny fantàstic mal gestionat.
Què vol dir ben gestionat?
Que se segueixi el manual d’identitat visual. Les escoles amb marca han de comptar amb plantilles estables de tota mena de documents. I deixar de banda els gustos personals. La repetició és clau perquè arribi a quallar una identitat visual. Al cap i a la fi, una marca és un signe: hi ha una realitat mental i emotiva (els valors de la marca) que s’expressa mitjançant la identitat visual. Si aquesta no és permanent, no hi haurà manera de posicionar-se.
Les escoles no gestionen bé la seva marca?
Tinc la sensació que s’està millorant força en els darrers anys. La societat ens hi empeny. Cada cop veig més marques escolars amb un aire professional. Però encara queda molt camí per recórrer.
I si tenim un bon logo, una bona imatge, tot està resolt…
No, evidentment, no. Però la meva experiència és que, quan una escola compta amb una identitat visual professional i estable, aconsegueix tres coses importants: transmet millor la seva identitat, organitza els canals de comunicació –i, en conseqüència, la comunicació mateixa– i, finalment, fa un pas important per augmentar l’estima de l’escola per part de les famílies del centre.
Has parlat de comunicació. Sembla un tema de molta actualitat. Comunicar bé és important?
Sí, i tant. Més que comunicar, diria comunicar-se. Perquè no pot ser entès en una sola direcció. Per comunicar bé, un directiu escolar primer ha d’escoltar molt. És cert que és molt important. De fet, en el llibre la secció de comunicació m’ha sortit la part més extensa. No ho tenia previst inicialment. Però hi ha molts temes que hi he hagut de tractar, perquè afecten directament la reputació de la marca: el pla de comunicació, la comunicació interna, els rumors, les crisis, els canals impressos de comunicació, les xarxes socials, el perfil del director de comunicació…
Una escola ha de tenir un director de comunicació?
L’escola genera una multitud immensa de missatges de tota mena, sobretot amb les famílies d’alumnes, però també per a la promoció i l’opinió pública: cartes, newsletters, web, xarxes socials, fullets, revistes, reunions i xerrades, etc. Cal ordenar  tot això, donar-hi unitat i fer-ho coherent amb uns objectius planificats. Només ho aconseguirem, si hi ha una persona que guiï la comunicació amb visió de conjunt, d’acord amb la direcció de l’escola.
Aleshores, és clau…
Però deixa’m afegir que la comunicació més important en una escola no la farà ell o ella, ni la direcció, ni la persona que atengui la recepció i el telèfon. La comunicació clau en una escola és la que duen a terme cada professor i cada professora a l’aula i, per descomptat, quan atenguin pares i mares en tutories individuals o en reunions de pares. El cas és que ni la direcció ni el professorat no són prou conscients de la importància que té per a la satisfacció de les famílies i, en conseqüència, per al posicionament de la marca. Els mestres necessiten més formació en comunicació interpersonal, per dur amb perfecció la seva tasca de portaveus de l’escola. No és que els estigui afegint una nova feina. Es tracta que comptin amb les destreses imprescindibles per poder-la fer bé. Les marques comercials veuen limitada la seva relació amb el client a la compra i a la reclamació. Nosaltres tenim cada dia un munt d’hores  nens i nenes vivint el que avui s’anomena “l’experiència de marca”. Això és una oportunitat extraordinària per aconseguir que l’escola sigui molt estimada.
En la comunicació, pesa molt l’actitud dels directius?
Sí. És determinant en la creació d’un clima, d’una cultura corporativa. Cal que comptin amb destreses específiques de comunicació. De la mateixa manera que no ens imaginem un directiu sense dots d’organització, capacitat analítica, sense estratègia en la presa de decisions, etc. tampoc pot ser un bon directiu aquell qui no és capaç d’interpretar el conjunt de missatges que generen el col·lectiu de persones de l’escola –això implica en primer lloc, conèixer la gent– i comunicar-s’hi de forma coherent.
Amb el descens de la natalitat, les escoles s’han vist obligades a donar-se a conèixer més, amb jornades de portes obertes, amb fullets, fins i tot amb tanques publicitàries.
Cert. És capital ampliar l’horitzó, perquè en algunes edats hi ha la meitat d’infants. Però de vegades s’han abordat aquestes accions tàctiques de màrqueting, allargant més el braç que la mànega o sense coherència amb una estratègia de fons, que l’hauria d’haver donat tenir clar el posicionament de marca. Es pot caure fàcilment en contradiccions. Per exemple, podem transmetre que es dóna tota mena de facilitats a noves famílies i, en canvi,  menys a les que ja hi són; o generar-los unes expectatives per aconseguir que s’apuntin al centre, que després no es corresponguin amb la realitat de l’escola. La frustració interna és molt perillosa. La primera acció de màrqueting ha de ser sempre amb la gent de dins, començant pel professorat. El professorat s’hi implicarà si se li fa atractiva la participació, si poden contribuir al projecte de l’escola aportant-hi les seves idees. Compartir un somni és el que dóna més cohesió a l’escola.

FITXA DEL LLIBRE
Títol: La teva escola, una gran marca
Autor: Miquel Rossy
Publicat per Branding Escolar
www.brandingescolar.com
296 pàgines
ISBN 978-84-617-5872-2
15.00 (IVA inclòs)
En castellà: Tu escuela, una gran marca. ISBN 978-84-617-6256-9








SINOPSI
Què és el branding? Com aconseguir que lescola sigui una marca estimada? Hem de canviar de logo? Com hem dexplicar la nostra identitat? Com es gestiona la identitat visual? Qui són els portaveus de lescola? Què hem de fer per evitar els rumors? Què fem a lescola amb el WhatsApp? Són moltes preguntes que un directiu escolar o un cap de comunicació es fa i molt sovint no sap on trobar-ne la resposta. El llibre no pretén ser un manual complet, però aborda els temes principals que serviran per fer de cada escola una gran marca.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Els deures escolars dels pares

Reproduïm l'article publicat a la revista Fapelnews núm. 16


Redacció


L’associació “Förbundet Hem och Skola i Finland” va publicar un treball sobre els deures escolars dels pares, en el qual es recullen 11 senzills i originals consells sobre com ajudar, donar suport i animar als nostres fills en les tasques escolars. Aquest text impulsat des de Finlàndia es va publicar per tota Europa i es va traduir a l’anglès, francès, grec, danès, finès, espanyol, català, alemany, etc. Aquest document, elaborat per Helena Nyberg, es va publicar al nostre país de la mà de la Fapel.

Tranquil·litat i relaxació
Els nens i els pares tenen conceptes diferents sobre on i com fer els deures escolars. Fins els 10 o 11 anys, els nens prefereixen tenir a la vora un adult en el moment de fer els deures. S’ha de procurar, doncs, ser a prop del nen per poder-lo ajudar si és necessari. Quan el nen consideri que pot fer els deures escolars pel seu compte, ell mateix prendrà la iniciativa de marxar a la seva habitació. Després podrà verificar els resultats d’aquesta iniciativa per estar segur que aquest plantejament funciona.

Horaris uniformes, evitar anar-se'n tard al llit
La bona realització dels deures escolars exigeix la uniformitat dels horaris. Els hàbits de treball han d’adquirir-se des de l’inici del curs escolar. Els hàbits de treball del nen han de considerar-se tant importants com els de la resta dels membres de la família. És important comentar de tant en tant els desitjos i expectatives de cada un dels membres de la família.

Els deures escolars no es limiten a l’aprenentatge de coses noves
En temps dels romans ja es deia “Repetitio mater est studiorum”, és a dir, “la repetició és la base de l’estudi”. Quant més breus siguin els espais de temps dedicats pel nen a fer els deures, més grans seran les oportunitats d’avançar en els coneixements.

Si ajuda el seu fill a concentrar-se en el que fa, aquest no haurà de dedicar gaire temps als seus deures escolars
El temps dedicat regularment als deures (entre 10 i 20 minuts) donarà com a resultat un aprenentatge eficaç. Moltes de les coses que sabem com a adults les vam adquirir mitjançant la pràctica quan érem joves. De nens hem après de memòria cançons i maneres de comportament. Per diversos motius, els nens a l’actualitat tenen dificultats per concentrar-se; en aquest cas, els ajudarà la pràctica d’algunes tècniques bàsiques, com el ritme, l’equilibri i la coordinació. Un bon complement dels deures és desenvolupar una activitat física esportiva. L’exercici físic i diferents formes de moviment són molt importants per al desenvolupament de l’activitat motora dels nens.

Asseguri’s que el seu fill entén els conceptes exigits en les diferents matèries
Cada matèria té els seus propis conceptes. Un concepte evident per als pares pot ser completament incomprensible per a un nen. Escolti el seu fill, de manera que pugui ajudarlo a desenvolupar conceptes. Conversi amb ell, eviti els monòlegs. Llegeixi al seu fill tot el que ell vulgui, és una bona manera de conviure. Un nen d’11 anys també necessita passar estones amb el pare o la mare o millor encara, amb tots dos. A vegades és agradable no ser considerat definitivament com un fill gran.

Intenti parlar dels deures escolars de manera positiva
Recordi que convé comprovar de vegades el que el seu fill sabia fa un o dos anys. La concepció del temps que tenen els nens no és similar a la dels adults. La infància, per a ells, sembla interminable i monòtona. Tot nen passa per períodes baixos i, llavors, necessita molt suport. Els pares han d’evitar una constant ambició; l’expressió “si vols, pots”, gairebé mai no ajuda ningú.

No compari el seu fill amb els seus germans o germanes, o amb la facilitat amb què el pare o la mare feien les coses
Cadascú té el dret de ser únic i ha de ser respectat com a tal.

En cas de tenir conflictes a casa, posi’s en contacte amb l’escola per obtenir un consell per ajudar el seu fill
És bo per al nen saber que els pares i els professors dialoguen sovint sobre ell i la seva formació. Hi ha tres sectors que determinen l’èxit a l’escola: els nens, els professors i els pares. Per aquest motiu, la comunicació ha de funcionar correctament. A un nen pot resultar-li molt difícil concentrar-se a l’escola si té una problemàtica personal que no li ho permet. Si el nen sap que el professor està informat, l’escola serà més fàcil per al nen.

El nen sempre ha de ser responsable del seu propi aprenentatge i els pares d’animar-lo, ajudar-lo i elogiar-lo
“No limiti massa el desenvolupament del seu fill suprimint totes les dificultats del seu camí” (Rolf Arnkil). L’aprenentatge gradual per ser responsable de les accions i de les omissions és un element important de l’educació.

L’ajuda tècnica, per exemple els cassets, poden utilitzar-se com a element de recolzament
 A un nen de 9 anys que tingui dificultats en la lectura, li pot anar bé tenir el text gravat pel pare o la mare. L’aprenentatge serà molt més efectiu si el nen mira el text i escolta la cinta al mateix temps.

Els ordinadors personals poden ser útils per a la pràctica de l’escriptura i les matemàtiques. També per trobar informació que complementi els seus coneixements. Els nens, sovint, inventen bons mètodes propis d’aplicació. Les paraules en llengua estrangera també es poden aprendre d’aquesta manera.

 L’escola no ho és tot al món, però és un element important i s'ha de fer bé, ja que s'ha de fer de tota manera
Donada la situació actual a les escoles, és molt important que els pares ajudin els seus fills a fer els deures.


dimecres, 29 de març de 2017

La participació dels pares

Reproduïm l'article publicat a la separata de La Vanguardia 'Fapelnews'


Signat per Josep Manuel Prats, president de Fapel


L'any 1976, un grup de pares i mares van impulsar un congrés sobre educació. No eren gaires, tenint en compte que les prioritats en aquells moments estaven molt enfocades al procés de la transició, en les llibertats polítiques en general, més que en la llibertat d'educació en particular; i en aquesta bugada vàrem perdre algun llençol. Aquells pares semblaven força estranys. Volien deixar pales que sense llibertat d'educació no es podia parlar de democràcia ni de llibertat en general. Volien insistir en aquest punt concret de les llibertats que s'obrien uns nous horitzons aleshores.

Sempre hi ha hagut, des de sempre, persones que han cregut que aquest és un dels drets més importants dels individus, de la família, de la societat. I és per això que han seguit insistint i recordant a tots, i especialment i paradoxalment als polítics, que sense llibertat d'educació no hi ha país.

Aquesta llibertat incorpora, entre d'altres, el dret dels pares a participar en el procés educatiu dels seus fills. A ser els primers protagonistes, però de debò, dedicant TEMPS a l'educació dels seus fills.

Tota família hauria de ser capaç de tenir el seu projecte educatiu escrit en un paper. Això seria, però, com les Constitucions, que mantenen uns principis invariables, però que va evolucionant i aplicant-se cas per cas, segons les circumstàncies i les persones. Fem la prova: posem en un paper, ordenadament, quin és el nostre projecte educatiu familiar, quins objectius principals tenim (com a família i per a cada fill o filla), quins mitjans tenim a l'abast per dur-lo a terme i quins estem disposats a esmerçar. I anar aplicant i revisant, fill per fill... Un per un.

Participació és una paraula molt de moda. Tothom vol processos de decisió participatius, activitats amb valors democràtics... Però la participació de la que parlo és aquella que s'assembla més a la implicació que a la col·laboració. Visualment, un vell acudit: en un plat d'ous ferrats i cansalada, la gallina participa, el porc n'està implicat. Doncs això, els pares hem de posar-hi el coll per l'educació dels nostres fills.

Aquest estiu he llegit un llibre força interessant, escrit per un polític. No m'ha sorprès, perquè ja tenia notícies de la seva franquesa i la seva visió de l'educació en particular, i referma la meva convicció que tenim polítics que valen la pena; i també que hi ha milers de mestres esperant que els pares ens impliquem, participem, en l'educació dels nostres fills, cedint-los l'autoritat que necessiten i ajudant-nos mútuament a fer de l'educació un fet essencial del nostre quefer i no quelcom accidental o circumstancial.

Però per això els pares necessitem estar segurs de la necessitat d'aquesta implicació. I això només es pot aconseguir amb formació. Aquella formació que prové de l'aprenentatge diari de ser pare i de la formació continuada. Una formació impartida per professionals de la formació de pares, que incideixi en aquells àmbits clau de l'educació familiar: el temps dedicat a la família, al matrimoni, conèixer els nostres fills i filles com són, el seu entorn d'amics... i orientacions sobre que podem fer amb un nen de quatre anys quan fa una rebequeria o amb una noia de tretze quan vol fer-se un "tatoo" o un piercing. Que ens ajudi a definir el nostre propi estil de família, a donar importància al matrimoni i al diàleg, a construir una família forta.

Ningú vol renunciar al que és el millor. De fet els publicistes ho saben, i ens presenten (sovint enganyosament) les bondats de qualsevol producte, destacant que el necessitem i que no som res si no l'adquirim. Doncs la formació de pares, realment, la necessitem i és el camí per assolir el millor per a nosaltres com a pares i per als nostres fills i filles. La formació és, doncs, una de les receptes fàcils (i econòmica!!) per tenir una família forta.

És ara, amb la formació adient, que els pares esdevenim conscients de la necessitat de la participació, juntament amb el mestre i amb l'escola, en el procés educatiu dels nostres fills. I de la participació entesa com a procés de construcció conjunta, mai enfrontada, amb els mestres i professors. Si volem participació, hem d'apostar per la formació.

dijous, 16 de març de 2017

Triar escola: recursos i orientació

Redacció


Ara sí, arriba el moment de la veritat. Triar l'escola on els nostres fills i filles passaran els propers anys de la seva vida acadèmica és un dret – i un deure – que tenim totes les famílies. La responsabilitat d'escollir el centre escolar pot causar molta pressió, i per això és important documentar-nos bé i tenir a l'abast totes les informació necessària.


La Generalitat de Catalunya posa a disposició de les famílies recursos per fer aquesta tasca més senzilla. Els recursos inclouen des de la tria del primer centre escolar, fins a ajudes per encaminar el futur acadèmic i professional després de l'ensenyança secundària obligatòria. 

Preguntes més freqüents sobre l'escolaritat 
En aquest espai podeu trobar resposta a les preguntes més freqüents que les famílies soleu formular sobre l'escolaritat dels vostres fills. Les preguntes s'estructuren, per cada etapa educativa, en diferents temes per tal de facilitar-vos arribar a la informació que cerqueu. A més, hi podeu trobar enllaços amb més informacions d'utilitat i tota la normativa actualitzada. 

Orientació de l'acompanyament escolar a casa
Per ajudar-vos en aquest procés d'orientació podeu consultar aquests recursos, que a més d'oferir informació sobre tots els estudis postobligatoris i les seves sortides professionals, ofereixen eines d'autoconeixement i donen resposta a les preguntes més freqüents que acostumeu a fer-vos famílies i joves.




dimecres, 15 de març de 2017

La participació de pares i mares a l'escola és fonamental

Reproduïm l'Editorial de la revista Fapelnews núm. 13


Signat per Antoni Arasanz, ex-president de Fapel



El títol d’aquesta revista -"La formació és la base de la participació"- no té un significat gens amagat, sinó, ben al contrari, molt clarificador i remet a aquells qui entenen la participació d’una manera teòrica o, simplement, “decretada”, o sigui, que es diu i se’n parla dins d’un decret. La formació és la base de
la participació.

La participació és com l’ensenyament gratuït, a tot arreu se’n parla però ningú sap com es porta a terme, sinó és fora de casos excepcionals, i la conclusió sempre és la mateixa: tothom ha de pagar. La participació de pares i mares a l’escola és una de les incongruències més flagrants de la LEC, Llei d’Educació de Catalunya, i de totes les lleis que hi ha hagut fins ara a l’àmbit de l’educació i que, com tots sabem, són moltes.

M’explicaré: en el Títol III de la LEC es fa al·lusió a la Comunitat educativa i a la comunitat escolar i, en aquesta última, es diferencia entre l’alumnat, les famílies i el professorat. Fins aquí tot correcte. Ara bé, si llegim els articles corresponents a cadascun dels integrants de la comunitat escolar ens trobem que quan es parla de l’alumnat i el professorat es parla de drets i deures. Pel contrari, quan es parla de les famílies es fa una crida a la participació. Abans de continuar, voldria recordar que els pares i mares en el seu dia ja vàrem aprovar la Carta de drets i deures dels Pares d’Europa (1986) i, sempre hem defensat que drets i deures no és sinònim directe de participació. Els pares i mares tenim un compromís molt clar respecte als nostres fills i filles, el que fem no és participar, estem molt més implicats que tot això: estem compromesos, són els nostres fills i filles.

Si seguim el fil plantejat a la LEC, ens trobem uns articles que parlen de la participació
però en lloc es diu què s’ha de fer per millorar, no la participació pròpiament dita, sinó la dinamització i formació per tal que es pugui dur a terme una participació real i efectiva.

En aquest terreny, hi manca decisió i ganes de fer coses que dinamitzin i que obrin les portes a un tipus de participació que tots sabem que és imprescindible. Si no actuem amb rapidesa ens trobarem que la participació dels pares i mares serà efectiva solament quan se’ns demani la signatura de la Carta de compromís, de la qual ja en vàrem parlar en una revista anterior.

Participar en l’educació dels fills i filles vol dir: veure diferents projectes educatius, escollir el que més quadri amb la concepció del món i de la família que tingui cadascú, poder escollir centre, que l’educació sigui gratuïta, que la comissió d’admissió de centres actuï en hores possibles per a les persones que hi participen, que la tutoria sigui en hores que entrin de ple en una conciliació horària, etc.

Som una de les tres potes de l’educació; si en falla una de les tres no hi ha educació: tan difícil és entendre això!

dimecres, 1 de març de 2017

Pares i professors: aliats per la causa

Reproduïm l'article publicat a la separata de La Vanguardia 'Fapelnews'


Signat per Jordi Viladrosa i Clua, ex-vicepresident de Fapel


La societat necessita que el seu sistema educatiu li proporcioni el valor de l’excel·lència sense que es perdi la necessària equitat entre els alumnes als quals va destinat aquest noble servei d’interès públic que és l’educació. Entre els múltiples agents amb els quals comptem n’hi ha dos que són clau: la família i el professorat. I tots dos es
complementen necessàriament; més encara, si l’un o l’altre apunten en un sentit diferent, el resultat serà nefast.

No hi ha cap altra opció; la necessària implicació dels pares en el desenvolupament del projecte educatiu de cada centre escolar és la peça clau. Malgrat tot, no n’hi hauria prou. Les competències que han de tenir els docents actuals han experimentat un canvi notable, ja que el que s’ha de saber gestionar actualment és una situació professional complexa. D’altra banda, ja sabem que a la Unió Europea el prestigi social dels mestres ha sofert una considerable davallada i alguns d’ells potser hi tenen bona part de culpa, però tampoc no podem estar gaire orgullosos del paper dels pares a casa seva. Què cal fer, doncs?

En primer lloc, apunto la necessitat que els rols dels pares i els dels professionals de l’ensenyament no es barregin en un mateix escenari. Si es comparteix un mateix model educatiu, si hi ha sintonia amb les finalitats que es pretenen tant a casa com a l’escola, les tutories personalitzades seran el pont d’enllaç entre ambdues institucions i cada part farà la seva aportació sense trepitjar els uns el terreny dels altres. La gestió de l’aula, la manera d’encarar la planificació de l’aprenentatge, la tria de les metodologies més adequades, etc. formen part de la tasca docent pròpiament dita. Els valors que s’estan promovent, el respecte a qui ha d’exercir l’autoritat, els límits a les demandes contínues dels fills i de les filles, etc. és cosa que s’aprèn a casa. El centre escolar és l’espai compartit on els pares confien la seva irrenunciable labor de primers educadors a uns professionals, sempre durant un temps limitat.

En segon lloc, penso que hem d’admetre que bona part dels nous professors arriben a les aules insuficientment preparats per a donar resposta a totes les competències que se suposa que han de tenir. Les facultats d’educació han de reorientar bona part dels seus plans d’estudis i adaptar-los a les capacitats amb què han de comptar els professors. Per exemple, molts dels estudiants de magisteri mai no han rebut formació específica en la millora de la seva comunicació oral, ni en el domini del llenguatge no verbal o en les habilitats interpersonals que cal tenir per a la resolució de conflictes. I deixo de banda en aquesta ocasió el repte de la majoria de llicenciats que recalen en les aules de secundària. Per l’altra part, són encara insuficientment aprofitades les escoles de pares i mares o els serveis d’assessorament familiar que caldria prestar des dels mateixos centres docents.

En tercer lloc, cal trobar l’equilibri entre la dinamització que precisa l’ensenyament actual, en què la transmissió tradicional dels sabers ja no és la màxima prioritat, i és necessari assegurar que el professorat pugui exercir la seva tasca docent en condicions. Això significa que cal dotar els centres amb l’autonomia necessària per poder aplicar en cada cas les mesures facilitadores de la convivència que s’estimin oportunes, reforçar amb les modificacions legals que calgui l’autoritat dels equips directius i del professorat i, sobretot, que es premiï la cultura de l’esforç per part de l’alumnat: el respecte, el treball ben fet i l’excel·lència. L’educació en valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca prioritària i insubstituïble de les famílies.

I finalment, cal fer un pas decidit cap a l’avaluació i l’autoavaluació de la funció docent com a pas imprescindible per a la millora sistemàtica de cada professional i, per extensió, dels centres i del sistema educatiu. Caldrà trobar els instruments i les estratègies més idònies per a cada cas, garantir les condicions del procés i establir les conseqüències dels resultats que s’obtinguin, que han d’anar en la línia d’una carrera professional que no posi l’accent només en incentius econòmics igualitaris sinó en la bonificació de la feina ben feta.

dilluns, 27 de febrer de 2017

Procés participatiu Ara és demà, sobre el futur de l'educació a Catalunya


Com ja sabeu, des de l'any passat s'està duent a terme el debat "Ara és demà", liderat pel Consell Escolar de Catalunya, sota petició de la Conselleria d'Ensenyament. L'objectiu és donar resposta als principals reptes del sistema educatiu i avançar en qualitat i equitat per afavorir l'èxit de tot l'alumnat.

Fapel hi ha participat a través de la Direcció General d'Atenció a les famílies en l'elaboració d'aquest qüestionari, demanant-vos que ens feu arribar les vostres respostes.

És molt important que digueu la vostra com a Junta de l'AMPA i que també el feu arribar a les vostres famílies i les animeu a participar. Com veureu, el qüestionari està organitzat en cinc temes i podeu triar respondre'ls tots o aquells que siguin del vostre interès.

No cal insistir en l'elevada importància que tenen les aportacions, tant de la Junta de l'AMPA com del màxim nombre de famílies, ja que s'inclouran a les conclusions finals de les ponències, passant a formar part de les línies mestres de l'educació a Catalunya.

El qüestionari hauria d'estar respost tan aviat com es pugui, ja que la data límit és Setmana Santa.

Aquí trobareu l'enllaç per participar.

Salutacions Cordials,

Sonsoles Iglesias
Marçal Quintairos
Josep Manuel Prats        

dijous, 16 de febrer de 2017

Josep Manuel Prats sobre #CiberassetjamentZero: "les AMPA anem de la mà per un tema que ens afecta a tots"

Reproduïm la intervenció de Josep Manuel Prats, president de Fapel, a la roda de premsa de presentació de la campanya #CiberassetjamentZero


Signat per redacció



Les 6 federacions de pares i mares de Catalunya s'han organitzat per impulsar conjuntament la campanya #CiberassetjamentZero. Aquesta iniciativa ha estat presentada en roda de premsa el dijous, 16 de febrer, al Col·legi de Periodistes. Ha comptat amb la intervenció de la consellera d'Ensenyament, Meritxell Ruiz, i de representants de les federacions organitzadores: FAPAC, DINCAT, AFAEC, FAPAES, CCAPAC i FAPEL. 

«Ens hem posat d'acord i volem anar de la mà en aquest tema, precisament per donar importància a la iniciativa, no a qui la promovem, perquè necessitem que totes les famílies canviïn el xip, posin a l'agenda personal i familiar que és important dedicar temps als fills. Per a tot, però també i ara per prevenir l'assetjament, per educar en positiu.

Necessitem que tota la societat (especialment els mitjans de comunicació social, on hi incloc internet) fem un esforç per EDUCAR, en majúscules, a tots els nostres fills i filles, molt més enllà del respecte a l'altre o la tolerància a la diferència, en el reconeixement de l'altre com a igual en drets, deures i dignitat. Som plurals, som diversos i diferents. Ens hem de comprometre com a societat d'adults a viure de debò, i aleshores ensenyar als infants i joves la regla d'or: "tracta els altres com voldries que ells et tractin a tu."

Els pares i mares aprenem molt dels nostres iguals, dels que, pares i mares com nosaltres, ens ajuden amb experiències personals i ens acompanyen en l'educació dels nostres fills. Val la pena implicar-se dins de la família, però també cap a altres, demanar ajuda i donar-la. I en això les AMPA hi juguen un paper fonamental com a xarxa d'amistat, de suport i de socialització familiar.

És un toc d'atenció que les famílies ens donem i que volem compartir amb tota la comunitat educativa. I aquí serem durant l'any vinent construint missatges positius amb l'objectiu que el Pere ens explicarà a continuació.

Existeix la necessitat d'actuar i provocar un canvi de xip a les famílies. Cla fer un toc d'atenció a través d'agents socials, i enviar un missatge als pares des de l'experiència d'altres pares.

Les AMPA anem de la mà per un tema que ens afecta a tots»

Josep Manuel Prats, president de Fapel

dimecres, 15 de febrer de 2017

D'una punta a l'altre d'Europa, els pares volen protagonitzar l'educació dels seus fills

Reproduïm l'article publicat a Fapelnews número 12 


Signat per José Manuel Prats, president de Fapel


Podria arribar a ser una afirmació sorprenent per a algú, però sovint allò que és evident no és el més comú. Ja hem vist que darrerament tenim raons per sentir-nos diferents: els darrers a acceptar que estem en crisi, els darrers a reaccionar, els darrers a prendre mesures, els darrers a sortir de la recessió. 

També sembla que, com a país, som els darrers a comprendre, a acceptar i a defensar que l'educació dels fills és, en primer lloc, cosa dels pares.

Aquest fet es va tornar a posar de manifest a l'assemblea general de l'European Parents Association (EPA), que va tenir lloc el passat mes de novembre a Nicòsia, capital de Xipre.

Els representants de les Associacions de Pares i Mares del països d'Europa es reuneixen a l'Assemblea General per tal de compartir punts de vista, inquietuds i
reivindicacions, entre d'altres. El contingut de les conferències va tractar sobre la creativitat i la innovació, una de les línies mestres que des de la Unió Europea s'estan
impulsant en aquest àmbit.

Els workshops, les activitats més participatives i interessants pel que fa a l'intercanvi entre els diferents països, es van centrar en cinc àmbits: family learning, preschool education, early language learning, empowerment of parents i parents' associations and european education. Aquest darrer va tenir un particular interès per la diversitat de models de participació dels pares en l'àmbit educatiu.

A continuació, s'indica un breu resum de tot el que s'hi va aportar. Cal que els pares, a través de les seves associacions i especialment de les federacions de pares, s'involucrin activament en el procés de presa de decisions i assoleixin diferents nivells segons la matèria i segons l'àmbit: informació (accés a la informació bàsica i, per tant, implicació en la presa de decisions), consulta (l'autoritat pública demana l'opinió a les organitzacions de pares per desenvolupar polítiques adients a la realitat i a les necessitats dels pares), diàleg (comunicació entre autoritats i pares per construir a partir d'interessos mutus), participació (cooperació i aportació activa en els plans i polítiques desenvolupades) i col·laboració o partenariat (compartir responsabilitats en el procés d'agendes, decisions i implementació de polítiques).

Finalment, cal destacar l'acollidora forma de ser dels xipriotes, un poble típic de la Mediterrània producte de la rica barreja de cultures que l'han configurat. Van compartir amb tots els assistents la peculiar situació geopolítica del seu país: un delicat equilibri diplomàtic entre Xipre i la República Turca del Nord de Xipre, que manté per la força una part del territori de l'illa mediterrània des dels anys 70.

Com cada any, es van lliurar els premis ALCUIN, que volen reconèixer el paper dels pares en l'educació dels fills. Les associacions que pertanyen a EPA presenten projectes
propis, en els quals es valora l'originalitat, la contribució a l'educació, l'implicació dels

pares, la relació família-escola i la fàcil disseminació del projecte per a altres associacions. Enguany, van accedir a la fase final sis projectes procedents d'associacions de Finlàndia (sobre la implicació dels avis), Itàlia (sobre Internet), Alemanya (creació d'una oficina de pares), Àustrica (participació dels joves) i Espanya (gestió del temps de família). Aquest projecte, presentat per FAPEL, va merèixer un dels premis ALCUIN atorgats.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Estudi del Senat sobre els riscos de l’ús de la xarxa per part dels menors

Reproduïm l'article que es va publicar a Fapelnews número 21 


Signat per Fapel


El 15 de octubre de 2014, el Ple del Senat aprovà l’informe elaborat per la Ponència conjunta d’estudi sobre els riscos derivats de l'ús de la xarxa per part dels menors. Josep Manuel Prats, president de la Fapel, va ser convocat per presentar-se davant de la Ponència i aportar la visió dels pares i mares pel que fa a aquest repte, cada cop més present a la vida dels menors.

El president de la Fapel va exposar els següents arguments, entre d’altres:

“Las redes sociales están y estarán. Como dice el latiguillo que habrán oído sus señorías ya muchas veces: han venido para quedarse. Pero no solamente eso, sino que evolucionan rápidamente, se adaptan e insertan y quedan imbricadas en nuestra persona porque nosotros, los usuarios, somos quienes las configuramos. Somos el contenido. Y estamos solamente al principio.

Y son unas herramientas buenas, un medio estupendo para poder realizar un sinfín de cosas que habíamos pensado, ideado o imaginado pero nunca habíamos podido realizar. Todos los sectores se han visto sacudidos, y beneficiados, por la incorporación de la ciencia y la tecnología. Se ha potenciado la labor de creativos y emprendedores, de educadores, de las fuerzas de seguridad, de las administraciones, de innovadores que han implantado ideas en beneficio de la sociedad. Es maravilloso...

Las TIC (tecnologías de la información y la comunicación), las TAC (tecnologías del aprendizaje) y las TEP (tecnologías del empoderamiento y la participación) se han extendido y enraizado a una velocidad y una profundidad de vértigo. Y la velocidad de los cambios que impactan tan profundamente en la persona y sus relaciones son complejos de asumir y de incorporar. Tendremos estudios dentro de unos años acerca de este impacto y de sus consecuencias.

La capacidad de influencia de estas redes es espectacular. Jamás habíamos pensado en la posibilidad actual de comunicarnos tanto individual como masivamente, en privado y en público, y hacer llegar nuestras ideas a una persona, a miles o a millones. ¿Han visitado las webs de algunos youtubers? Su popularidad y el modelo de negocio que han generado han sido una revolución. Aunque algunos de ellos, quizás en demasiadas ocasiones, sólo digan tonterías y aporten un valor escaso, otros no, y pienso en el impacto de poder seguir las conferencias del TED, o bien las clases magistrales de profesores del MIT o de Harvard... Una quimera hace pocos años”.

Més tard, va afegir:

“Les propongo hacer un ejercicio teórico, solamente un momento; un planteamiento maximalista y poco realista. A veces, imaginar ciertos escenarios puede aclararnos las ideas: supongamos que los menores no estuvieran presentes en la red; muchos delitos asociados a sus conductas, fundamentalmente el ciberacoso, o a las de terceros relacionadas con ellos, como las que se han citado en otras comparecencias y que nos horrorizan a todos, no se producirían, o apenas... Si no existieran los límites y las normas (recordemos que los menores suelen ser personas en proceso de formación), probablemente los problemas se multiplicarían por el número de usuarios e interacciones.

A mí, y creo que a todos, nos gustaría que nuestros hijos pudieran circular por las redes con tranquilidad, libertad y seguridad. Y responsabilidad... Pero las conductas de algunos usuarios lo impiden...

Y si lo que tenemos dentro, en nuestro cerebro y en nuestro corazón, no nos ayuda a pensar en lo correcto para los demás y para nosotros mismos, actuaremos erróneamente, sea digital o analógicamente, de forma presencial o a distancia, con un chip o con un palo...

¿Es un riesgo conducir mientras se habla por teléfono? Prohibámoslo (a ver cuándo prohíben hablar con el copiloto).

¿Es un riesgo tener armas de fuego? Regulémoslo.

¿Es un riesgo que los menores estén en la red? ¡Eduquémosles!

Propongo estos ejemplos de prohibición, regulación y educación, porque creo que son los estadios que han venido sufriendo muchas de las innovaciones de la humanidad.

Primero las prohibimos, luego las regulamos y finalmente optamos por dar formación, porque hemos estimado ambos estadios previos como insuficientes.

A prohibir ya no estamos a tiempo. Los menores ya están en la red y la dominan.
La regulación entraña una gran complejidad: distintos estados, distintas regulaciones, distintas culturas y sensibilidades... y también distintos intereses, especialmente de las grandes empresas y corporaciones tecnológicas y mediáticas. En este sentido, en mi calidad de miembro del Consejo Directivo de la European Parents Association (EPA) puedo aportarles que tenemos problemas para establecer una posición común acerca de este tema, porque mi colega holandés tiene una perspectiva, una experiencia y una cultura distintas del representante italiano, la visión húngara es distinta de la francesa o la danesa, etc. Yo les estoy contando la mía, que es un mínimo común denominador de todos mis colegas de la EPA: familia, educación, acompañamiento, libertad y responsabilidad.

Por eso la oportunidad está en la educación, en la formación de los padres y en un marco de referencia (antes se llamaban principios), sólido y reconocido por la cultura europea, que es donde estamos. Y en un entorno de libertad, donde cada familia pueda educar a sus hijos e hijas como crea conveniente, según sus propias convicciones, como establece nuestra Constitución en el artículo 27 y, teóricamente, deberían respetar todas las leyes educativas. Y yo añadiría, en igualdad de condiciones...

Los expertos en comunicación ya han escrito, y más que escribirán, acerca de la potencia de la red, de las maravillas de las herramientas TIC, TAC y TEP, pero nos falta conocer las consecuencias de haber puesto estas herramientas en manos de niños y adolescentes menores en proceso de formación. Como sociedad somos capaces de ejecutar los proyectos más vastos para protegerles en algunos ámbitos, como el de la salud, porque los menores son un bien digno de protección y, si me permiten la expresión economicista, “un bien escaso”. Y también nos esmeramos en otros programas, normas, reglamentos, etc. que tienden a su protección en un mundo físico que los adultos conocemos bien y, por tanto, sabemos adelantarnos a los acontecimientos. Pero nos limitamos a eso, y por otra parte (yo creo que mayoritariamente por inconsciencia, por ignorancia, o por simple esnobismo) les permitimos acceder a información, recursos, contenidos y herramientas que gestionan con muy poco criterio. ¡No son culpables! Son menores en fase de formación.

En paralelo, ustedes y yo, como padres o madres, seguiremos acompañando (eso espero) a nuestro hijo de 5 ó 6 años a comprar el pan, le indicaremos los cruces, los peligros, la educación con la que debe pedir el pan, pagar y estar atento al cambio, decir buenos días o buenas tardes, hola y adiós, que no se pare a hablar con desconocidos... Pero deberíamos ser un poco más coherentes... porque resulta que luego les dejamos abrir una cuenta en Facebook, ya que ni siquiera sabemos (¡o quizás sí!) que Facebook no permite hacerlo a menores de 14 años y por lo tanto les “obliga” a mentir. Y accederán a personas y contenidos que jamás nos encontraríamos camino de la panadería.

¿Para qué utilizan los menores las redes? Parece que para comunicarse, eso es obvio... y algo aparentemente tan sencillo como la comunicación humana tiene una complejidad extraordinaria que requiere un proceso de aprendizaje y maduración.

Me decía un experto en comunicación y redes que para poder crear contenidos y mensajes eficientes no es necesaria la tecnología. Es suficiente con haber desarrollado previamente cuatro hábitos esenciales: a) reconocer las fuentes de información; b) leerlas y contrastarlas; c) tener la capacidad de escribir con el objetivo de hacer abstracciones; y d) tener la facultad de dialogar una vez confrontados dos mensajes.

Y hoy, eso hay que hacerlo en 140 caracteres...

¿Y cómo andamos de lectura, comprensión lectora y expresión escrita en España? Pues basta con echar un vistazo a los informes PISA para ver que hemos perdido el tiempo en nuestro sistema educativo. De los cuatro hábitos esenciales citados antes, en general nuestros chicos y chicas adolecen gravemente de dos... y es evidente que la comunicación se hace muy difícil sin ellos. Y solamente estamos hablando de nuestras lenguas maternas (castellano, catalán, gallego y euskera), así que obviaré el tema del inglés.

Y si nos saltamos el primer paso, dejamos de interiorizar el conocimiento teórico. Entonces abordamos la tecnología huérfanos, además de analfabetos. Y aparece la gran agresividad en los mensajes y expresiones, porque no se domina lo esencial, no se hace un proceso intelectual y expresamos una idea sin sustrato. Y eso sucede en las redes sociales y en la mayoría de casos de acoso o ciberacoso.

Todo esto no sería tan peligroso si no existiera una grave brecha entre los padres (y educadores) y los hijos (y alumnos). La formación en la familia y en el colegio son aspectos fundamentales para ello, para generar un entorno, una cultura de la relación o una cultura de la conducta. Pero el absentismo de los chicos en la escuela y en casa es de escándalo; y es un absentismo mental, no físico. Puede que estén en el aula, en su habitación, en el salón o, en el mejor de los casos, comiendo en familia, pero tienen su cabeza y su corazón en otra parte, en algo que les engancha, les sobreestimula, porque allí pueden ser alguien...

Creo que ya lo conocerán, pero fue muy ilustrativa para mí la lectura, ya en 1999, de un libro muy interesante: «Homo Videns», de Giovanni Sartori. Este politólogo italiano, premio Príncipe de Asturias 2005, analizaba ya entonces el impacto de la sociedad audiovisual (las redes sociales no existían), en la educación de las personas y en la política. Creo que debería formar parte de los documentos de esta ponencia de estudio, si no lo es ya.

Muchos padres ni entienden ni quieren entender que las redes sociales serán la forma de organizarnos en un futuro, que es casi presente: relacionarnos, gestionar personas y grupos, comprar, informarnos, identificar y evaluar soluciones para el trabajo o la vida personal, etc. Muchos de ellos dicen que son una pérdida de tiempo. Y los que las utilizan no han invertido ni un minuto en decodificar con sus hijos el uso de esta tecnología. Les propongo que se den una vuelta por los tweets o las cuentas de Instagram de menores, niños y adolescentes, y verán qué contenidos vierten, qué comunicación construyen. Lo bueno de cuando ustedes y yo teníamos esa edad era que nuestras conversaciones y tonterías quedaban en el aire. Hoy quedan en la red para siempre. Todavía no hay un derecho al olvido, como hemos gozado ustedes y yo. Y a lo mejor habría que exigirlo para los menores de edad...

Por un lado tenemos a los padres despreocupados de una realidad de futuro, quizás por desidia, ignorancia o pereza; por el otro, una sociedad sin conocimientos de las reglas básicas de comunicación, utilizando unos recursos que ella misma aún debe definir.

El problema no es que estamos dando a nuestros hijos un vehículo de potente cilindrada. El problema es que no les estamos explicando nada sobre ello. Lo vemos en las competiciones, por ejemplo, de MotoGP: adolescentes que van a 300 km/h y, a pesar de que se caen muchas veces, se levantan de nuevo. Porque saben perfectamente qué están haciendo, y lo saben porque alguien les ha explicado POR QUÉ, PARA QUÉ, QUÉ y CÓMO, sus riesgos y, sobre todo, que es una herramienta para ganar carreras, no para hacer daño a nadie.

En otras palabras, el principal problema no es “mi hijo pasa muchas horas ante el ordenador o el teléfono”. El problema es que “no sé qué hace, ni por qué lo hace, ni cómo lo hace”... pero sobre todo, “para qué lo hace”.

Los padres debemos comprometernos con nuestros hijos. Pero no sobre si debe tener el ordenador en el salón o sobre unas horas determinadas de uso... Compromiso en educarles y en apoyarnos en sus educadores, aquellos que deberíamos haber elegido: maestros y profesores, monitores o entrenadores deportivos, gestores de tiempo libre... Son nuestra responsabilidad. Y podemos esforzarnos mucho para tener una economía muy saneada y potente, pero si educamos inútiles emocionales, una sociedad no tira, no progresa.

Los padres, una vez informados, debemos pasar al estado de conciencia y compromiso. Tres motivos para renunciar a ello serían la pereza, el miedo o la ignorancia. Todo ello es más o menos vencible con formación.

Por ejemplo: es importante saber que nuestros hijos menores están en proceso de educación. Y parece evidente que quienes deben haber influido más en sus hijos son los padres y los educadores que los padres han elegido, bajo el ejercicio de su responsabilidad como primeros educadores...
Pero, ¿realmente somos conscientes de que todo educa a una persona en proceso de educación? Parece que los expertos en marketing y ventas sí lo saben, y ellos no pierden el tiempo. Una máxima que utilizan las industrias de los medios de comunicación y las redes sociales para tener claro cómo influirles: si pagas por ello, eres el cliente; si no pagas por ello, eres el producto. Y nuestros menores (y los mayores también) se están convirtiendo en el producto de las redes sociales, con o sin nuestro consentimiento, el de los padres y de todos los fantásticos defensores de los derechos del niño, que a veces parece que solamente existan para enfrentar a padres e hijos. Y eso no les ha preocupado demasiado.

Nuestros hijos, sus hijos también, se convierten en el contenido, en el producto que aporta valor económico a esa red social o herramienta Web 2.0. Pero ni usted ni yo veremos siquiera un céntimo de ello, más bien al contrario: le habremos cedido la imagen, nuestra y de nuestros hijos, sin limitación alguna y sin el derecho al olvido.

Como he establecido en mi exposición alrededor de una idea, me permito sugerir a sus señorías alguna propuesta concreta, que podría ayudar en algo a quienes nos preocupa el futuro de nuestro país:

1.- Educar requiere tiempo. Los padres y madres necesitamos más tiempo para educar, para estar con nuestros hijos y para formarnos. Escuchen y apoyen cuanto dice la Comisión Nacional para la Racionalización de los Horarios en España. Necesitamos tiempo para conciliar el trabajo y la familia. Hay soluciones para conseguirlo.
Abramos la mente y no nos instalemos en la frase “toda la vida se ha hecho así” porque, además de que no es cierto, hacer siempre lo mismo garantiza los mismos resultados.

2.- Educar requiere saber qué se está haciendo, por qué y para qué. Los padres y madres necesitamos información y muchísima formación. Ya tenemos algo de sentido común, pero se nos olvida. Y lo más fácil es que se nos apoye desde dos frentes: la televisión y la escuela. Utilicémoslos para mejorar nuestra sociedad.
Promuevan y sugieran a los gobiernos acciones basadas en la familia y en la educación; tendremos personas mejores (mejores personas) y, en consecuencia, una sociedad más culta, más respetuosa y más solidaria. Nunca funciona al revés.

3.- Familia y escuela son la tercera clave. Es en las escuelas donde las familias nos debemos sentir comprometidos con los maestros, y en positivo, para que ellos nos ayuden a educar a nuestros hijos. Esto conlleva una derivada lógica: si como familia hemos elegido un colegio, nuestro compromiso aumenta y se puede consolidar. Ayudar a las AMPA y los colegios a dar formación a los padres; pero no solamente en TIC, TAC y TEP, sino para educar mejor a nuestros hijos, que son lo importante.

Es tan simple como que cada uno de los que estamos aquí hagamos una lista de cómo querríamos que fueran (o que son ya) nuestros hijos al llegar a su edad adulta.

Estoy convencido de que en esta lista aparecerá en primer lugar una larga retahíla de valores y virtudes. Seguro que hacia el final veremos los aspectos materiales o instrumentales que hacen la vida fácil, segura y confortable: idiomas, trabajo, bienes...

Pero su felicidad y la de la sociedad está en la primera parte de la lista y es ahí donde los padres debemos concentrar nuestros esfuerzos: tiempo de familia, educación y formación.

¿Recuerdan aquellos antiguos anuncios de electrodomésticos? Nos aseguraban que la incorporación de los avances científicos y tecnológicos al hogar nos dejaría más tiempo disponible para nuestros hijos y cónyuges, y tiempo propio para nuestras aficiones y para “cultivar el espíritu”... Pero parece que lo hemos sabido gestionar muy mal, porque nuestra vida está llena de cosas que nos ahorran tiempo, pero cada vez tenemos menos, y encima tendemos a dedicarlo a lo que no es importante. Me han llamado para hablar sobre los riesgos derivados del uso de la red por parte de los menores, y parece que he preferido hablar de qué debemos hacer en el estadio anterior: la educación de la familia del menor y la educación del propio menor.

Y es que el problema de la red no es, desde mi punto de vista, tecnológico, sino humano y por lo tanto educativo. Y es por ello que hablamos mucho de riesgos y muy poco de oportunidades. Si educamos bien (a la familia, en familia), tendremos oportunidades. Si no lo hacemos, todo serán riesgos.

Y, si me permiten, el coste es muchísimo mayor si solamente asumimos los riesgos, en lugar de incidir en la educación, que nos da oportunidades.

Necesitamos TIEMPO para los hijos y para los padres: HORARIOS.

Para EDUCAR a los hijos necesitamos FORMACIÓN para a los padres y COLABORAR con el colegio que libremente hayamos ELEGIDO.

Internet y las redes sociales mejorarán si mejoramos a las personas que las utilizan, y a la vez mejorarán también las conductas humanas. Alguna vez me han dicho que mi discurso no es realista, que es muy difícil cambiar. Lo que es seguro es que tal como estamos haciendo las cosas hasta la fecha no vamos bien, pero como decimos en mi tierra: “De mica en mica, s’omple la pica”, de forma parecida al refrán castellano “El comer y el rascar, todo es empezar”.

La brecha digital se está abriendo entre nosotros y la sociedad del futuro, porque muchos padres de este país no saben cómo meterse dentro de este partido. Y este partido, señorías, se está jugando hoy mismo.

Las administraciones tienen una gran capacidad operativa y de influencia. Y les cito un buen ejemplo: les animo a entrar en la web Família i Escola (familia y escuela), de la Generalitat de Catalunya. No conozco, si la hay, otra iniciativa desde una administración pública con tanto contenido y con tanto sentido común. Hay muchas seguramente en el sector privado, porque quizás somos más conscientes de lo que nos jugamos, pero no tenemos el poder de las administraciones para incidir.

Realicen en nuestro nombre estas recomendaciones para mejorar la sociedad. Estamos convencidos de que la clave está en incidir en los aspectos esenciales siguientes:

Cambiar los horarios para (1) fomentar el tiempo de familia y así (2) facilitar la formación de los padres y madres a través de AMPA y colegios, (3) facilitar la libre elección de centro educativo y (4) fomentar la relación, buena y estructurada, entre la familia y el maestro”.

Els senadors han escoltat 19 càrrecs de l’Administració, polítics, administradors, científics, universitaris, membres de les forces de seguretat, organitzacions internacionals... i 34 experts diferents en els àmbits de la tecnologia, l'educació, la seguretat, etc.


Aquest estudi va finalitzar el passat 3 d'octubre amb la publicació d'un informe, extens i exhaustiu, sobre aquest tema, que es pot trobar sencer a http://goo.gl/LTm572