dijous, 16 de febrer de 2017

Josep Manuel Prats sobre #CiberassetjamentZero: "les AMPA anem de la mà per un tema que ens afecta a tots"

Reproduïm la intervenció de Josep Manuel Prats, president de Fapel, a la roda de premsa de presentació de la campanya #CiberassetjamentZero


Signat per redacció



Les 6 federacions de pares i mares de Catalunya s'han organitzat per impulsar conjuntament la campanya #CiberassetjamentZero. Aquesta iniciativa ha estat presentada en roda de premsa el dijous, 16 de febrer, al Col·legi de Periodistes. Ha comptat amb la intervenció de la consellera d'Ensenyament, Meritxell Ruiz, i de representants de les federacions organitzadores: FAPAC, DINCAT, AFAEC, FAPAES, CCAPAC i FAPEL. 

«Ens hem posat d'acord i volem anar de la mà en aquest tema, precisament per donar importància a la iniciativa, no a qui la promovem, perquè necessitem que totes les famílies canviïn el xip, posin a l'agenda personal i familiar que és important dedicar temps als fills. Per a tot, però també i ara per prevenir l'assetjament, per educar en positiu.

Necessitem que tota la societat (especialment els mitjans de comunicació social, on hi incloc internet) fem un esforç per EDUCAR, en majúscules, a tots els nostres fills i filles, molt més enllà del respecte a l'altre o la tolerància a la diferència, en el reconeixement de l'altre com a igual en drets, deures i dignitat. Som plurals, som diversos i diferents. Ens hem de comprometre com a societat d'adults a viure de debò, i aleshores ensenyar als infants i joves la regla d'or: "tracta els altres com voldries que ells et tractin a tu."

Els pares i mares aprenem molt dels nostres iguals, dels que, pares i mares com nosaltres, ens ajuden amb experiències personals i ens acompanyen en l'educació dels nostres fills. Val la pena implicar-se dins de la família, però també cap a altres, demanar ajuda i donar-la. I en això les AMPA hi juguen un paper fonamental com a xarxa d'amistat, de suport i de socialització familiar.

És un toc d'atenció que les famílies ens donem i que volem compartir amb tota la comunitat educativa. I aquí serem durant l'any vinent construint missatges positius amb l'objectiu que el Pere ens explicarà a continuació.

Existeix la necessitat d'actuar i provocar un canvi de xip a les famílies. Cla fer un toc d'atenció a través d'agents socials, i enviar un missatge als pares des de l'experiència d'altres pares.

Les AMPA anem de la mà per un tema que ens afecta a tots»

Josep Manuel Prats, president de Fapel

dimecres, 15 de febrer de 2017

D'una punta a l'altre d'Europa, els pares volen protagonitzar l'educació dels seus fills

Reproduïm l'article publicat a Fapelnews número 12 


Signat per José Manuel Prats, president de Fapel


Podria arribar a ser una afirmació sorprenent per a algú, però sovint allò que és evident no és el més comú. Ja hem vist que darrerament tenim raons per sentir-nos diferents: els darrers a acceptar que estem en crisi, els darrers a reaccionar, els darrers a prendre mesures, els darrers a sortir de la recessió. 

També sembla que, com a país, som els darrers a comprendre, a acceptar i a defensar que l'educació dels fills és, en primer lloc, cosa dels pares.

Aquest fet es va tornar a posar de manifest a l'assemblea general de l'European Parents Association (EPA), que va tenir lloc el passat mes de novembre a Nicòsia, capital de Xipre.

Els representants de les Associacions de Pares i Mares del països d'Europa es reuneixen a l'Assemblea General per tal de compartir punts de vista, inquietuds i
reivindicacions, entre d'altres. El contingut de les conferències va tractar sobre la creativitat i la innovació, una de les línies mestres que des de la Unió Europea s'estan
impulsant en aquest àmbit.

Els workshops, les activitats més participatives i interessants pel que fa a l'intercanvi entre els diferents països, es van centrar en cinc àmbits: family learning, preschool education, early language learning, empowerment of parents i parents' associations and european education. Aquest darrer va tenir un particular interès per la diversitat de models de participació dels pares en l'àmbit educatiu.

A continuació, s'indica un breu resum de tot el que s'hi va aportar. Cal que els pares, a través de les seves associacions i especialment de les federacions de pares, s'involucrin activament en el procés de presa de decisions i assoleixin diferents nivells segons la matèria i segons l'àmbit: informació (accés a la informació bàsica i, per tant, implicació en la presa de decisions), consulta (l'autoritat pública demana l'opinió a les organitzacions de pares per desenvolupar polítiques adients a la realitat i a les necessitats dels pares), diàleg (comunicació entre autoritats i pares per construir a partir d'interessos mutus), participació (cooperació i aportació activa en els plans i polítiques desenvolupades) i col·laboració o partenariat (compartir responsabilitats en el procés d'agendes, decisions i implementació de polítiques).

Finalment, cal destacar l'acollidora forma de ser dels xipriotes, un poble típic de la Mediterrània producte de la rica barreja de cultures que l'han configurat. Van compartir amb tots els assistents la peculiar situació geopolítica del seu país: un delicat equilibri diplomàtic entre Xipre i la República Turca del Nord de Xipre, que manté per la força una part del territori de l'illa mediterrània des dels anys 70.

Com cada any, es van lliurar els premis ALCUIN, que volen reconèixer el paper dels pares en l'educació dels fills. Les associacions que pertanyen a EPA presenten projectes
propis, en els quals es valora l'originalitat, la contribució a l'educació, l'implicació dels

pares, la relació família-escola i la fàcil disseminació del projecte per a altres associacions. Enguany, van accedir a la fase final sis projectes procedents d'associacions de Finlàndia (sobre la implicació dels avis), Itàlia (sobre Internet), Alemanya (creació d'una oficina de pares), Àustrica (participació dels joves) i Espanya (gestió del temps de família). Aquest projecte, presentat per FAPEL, va merèixer un dels premis ALCUIN atorgats.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Estudi del Senat sobre els riscos de l’ús de la xarxa per part dels menors

Reproduïm l'article que es va publicar a Fapelnews número 21 


Signat per Fapel


El 15 de octubre de 2014, el Ple del Senat aprovà l’informe elaborat per la Ponència conjunta d’estudi sobre els riscos derivats de l'ús de la xarxa per part dels menors. Josep Manuel Prats, president de la Fapel, va ser convocat per presentar-se davant de la Ponència i aportar la visió dels pares i mares pel que fa a aquest repte, cada cop més present a la vida dels menors.

El president de la Fapel va exposar els següents arguments, entre d’altres:

“Las redes sociales están y estarán. Como dice el latiguillo que habrán oído sus señorías ya muchas veces: han venido para quedarse. Pero no solamente eso, sino que evolucionan rápidamente, se adaptan e insertan y quedan imbricadas en nuestra persona porque nosotros, los usuarios, somos quienes las configuramos. Somos el contenido. Y estamos solamente al principio.

Y son unas herramientas buenas, un medio estupendo para poder realizar un sinfín de cosas que habíamos pensado, ideado o imaginado pero nunca habíamos podido realizar. Todos los sectores se han visto sacudidos, y beneficiados, por la incorporación de la ciencia y la tecnología. Se ha potenciado la labor de creativos y emprendedores, de educadores, de las fuerzas de seguridad, de las administraciones, de innovadores que han implantado ideas en beneficio de la sociedad. Es maravilloso...

Las TIC (tecnologías de la información y la comunicación), las TAC (tecnologías del aprendizaje) y las TEP (tecnologías del empoderamiento y la participación) se han extendido y enraizado a una velocidad y una profundidad de vértigo. Y la velocidad de los cambios que impactan tan profundamente en la persona y sus relaciones son complejos de asumir y de incorporar. Tendremos estudios dentro de unos años acerca de este impacto y de sus consecuencias.

La capacidad de influencia de estas redes es espectacular. Jamás habíamos pensado en la posibilidad actual de comunicarnos tanto individual como masivamente, en privado y en público, y hacer llegar nuestras ideas a una persona, a miles o a millones. ¿Han visitado las webs de algunos youtubers? Su popularidad y el modelo de negocio que han generado han sido una revolución. Aunque algunos de ellos, quizás en demasiadas ocasiones, sólo digan tonterías y aporten un valor escaso, otros no, y pienso en el impacto de poder seguir las conferencias del TED, o bien las clases magistrales de profesores del MIT o de Harvard... Una quimera hace pocos años”.

Més tard, va afegir:

“Les propongo hacer un ejercicio teórico, solamente un momento; un planteamiento maximalista y poco realista. A veces, imaginar ciertos escenarios puede aclararnos las ideas: supongamos que los menores no estuvieran presentes en la red; muchos delitos asociados a sus conductas, fundamentalmente el ciberacoso, o a las de terceros relacionadas con ellos, como las que se han citado en otras comparecencias y que nos horrorizan a todos, no se producirían, o apenas... Si no existieran los límites y las normas (recordemos que los menores suelen ser personas en proceso de formación), probablemente los problemas se multiplicarían por el número de usuarios e interacciones.

A mí, y creo que a todos, nos gustaría que nuestros hijos pudieran circular por las redes con tranquilidad, libertad y seguridad. Y responsabilidad... Pero las conductas de algunos usuarios lo impiden...

Y si lo que tenemos dentro, en nuestro cerebro y en nuestro corazón, no nos ayuda a pensar en lo correcto para los demás y para nosotros mismos, actuaremos erróneamente, sea digital o analógicamente, de forma presencial o a distancia, con un chip o con un palo...

¿Es un riesgo conducir mientras se habla por teléfono? Prohibámoslo (a ver cuándo prohíben hablar con el copiloto).

¿Es un riesgo tener armas de fuego? Regulémoslo.

¿Es un riesgo que los menores estén en la red? ¡Eduquémosles!

Propongo estos ejemplos de prohibición, regulación y educación, porque creo que son los estadios que han venido sufriendo muchas de las innovaciones de la humanidad.

Primero las prohibimos, luego las regulamos y finalmente optamos por dar formación, porque hemos estimado ambos estadios previos como insuficientes.

A prohibir ya no estamos a tiempo. Los menores ya están en la red y la dominan.
La regulación entraña una gran complejidad: distintos estados, distintas regulaciones, distintas culturas y sensibilidades... y también distintos intereses, especialmente de las grandes empresas y corporaciones tecnológicas y mediáticas. En este sentido, en mi calidad de miembro del Consejo Directivo de la European Parents Association (EPA) puedo aportarles que tenemos problemas para establecer una posición común acerca de este tema, porque mi colega holandés tiene una perspectiva, una experiencia y una cultura distintas del representante italiano, la visión húngara es distinta de la francesa o la danesa, etc. Yo les estoy contando la mía, que es un mínimo común denominador de todos mis colegas de la EPA: familia, educación, acompañamiento, libertad y responsabilidad.

Por eso la oportunidad está en la educación, en la formación de los padres y en un marco de referencia (antes se llamaban principios), sólido y reconocido por la cultura europea, que es donde estamos. Y en un entorno de libertad, donde cada familia pueda educar a sus hijos e hijas como crea conveniente, según sus propias convicciones, como establece nuestra Constitución en el artículo 27 y, teóricamente, deberían respetar todas las leyes educativas. Y yo añadiría, en igualdad de condiciones...

Los expertos en comunicación ya han escrito, y más que escribirán, acerca de la potencia de la red, de las maravillas de las herramientas TIC, TAC y TEP, pero nos falta conocer las consecuencias de haber puesto estas herramientas en manos de niños y adolescentes menores en proceso de formación. Como sociedad somos capaces de ejecutar los proyectos más vastos para protegerles en algunos ámbitos, como el de la salud, porque los menores son un bien digno de protección y, si me permiten la expresión economicista, “un bien escaso”. Y también nos esmeramos en otros programas, normas, reglamentos, etc. que tienden a su protección en un mundo físico que los adultos conocemos bien y, por tanto, sabemos adelantarnos a los acontecimientos. Pero nos limitamos a eso, y por otra parte (yo creo que mayoritariamente por inconsciencia, por ignorancia, o por simple esnobismo) les permitimos acceder a información, recursos, contenidos y herramientas que gestionan con muy poco criterio. ¡No son culpables! Son menores en fase de formación.

En paralelo, ustedes y yo, como padres o madres, seguiremos acompañando (eso espero) a nuestro hijo de 5 ó 6 años a comprar el pan, le indicaremos los cruces, los peligros, la educación con la que debe pedir el pan, pagar y estar atento al cambio, decir buenos días o buenas tardes, hola y adiós, que no se pare a hablar con desconocidos... Pero deberíamos ser un poco más coherentes... porque resulta que luego les dejamos abrir una cuenta en Facebook, ya que ni siquiera sabemos (¡o quizás sí!) que Facebook no permite hacerlo a menores de 14 años y por lo tanto les “obliga” a mentir. Y accederán a personas y contenidos que jamás nos encontraríamos camino de la panadería.

¿Para qué utilizan los menores las redes? Parece que para comunicarse, eso es obvio... y algo aparentemente tan sencillo como la comunicación humana tiene una complejidad extraordinaria que requiere un proceso de aprendizaje y maduración.

Me decía un experto en comunicación y redes que para poder crear contenidos y mensajes eficientes no es necesaria la tecnología. Es suficiente con haber desarrollado previamente cuatro hábitos esenciales: a) reconocer las fuentes de información; b) leerlas y contrastarlas; c) tener la capacidad de escribir con el objetivo de hacer abstracciones; y d) tener la facultad de dialogar una vez confrontados dos mensajes.

Y hoy, eso hay que hacerlo en 140 caracteres...

¿Y cómo andamos de lectura, comprensión lectora y expresión escrita en España? Pues basta con echar un vistazo a los informes PISA para ver que hemos perdido el tiempo en nuestro sistema educativo. De los cuatro hábitos esenciales citados antes, en general nuestros chicos y chicas adolecen gravemente de dos... y es evidente que la comunicación se hace muy difícil sin ellos. Y solamente estamos hablando de nuestras lenguas maternas (castellano, catalán, gallego y euskera), así que obviaré el tema del inglés.

Y si nos saltamos el primer paso, dejamos de interiorizar el conocimiento teórico. Entonces abordamos la tecnología huérfanos, además de analfabetos. Y aparece la gran agresividad en los mensajes y expresiones, porque no se domina lo esencial, no se hace un proceso intelectual y expresamos una idea sin sustrato. Y eso sucede en las redes sociales y en la mayoría de casos de acoso o ciberacoso.

Todo esto no sería tan peligroso si no existiera una grave brecha entre los padres (y educadores) y los hijos (y alumnos). La formación en la familia y en el colegio son aspectos fundamentales para ello, para generar un entorno, una cultura de la relación o una cultura de la conducta. Pero el absentismo de los chicos en la escuela y en casa es de escándalo; y es un absentismo mental, no físico. Puede que estén en el aula, en su habitación, en el salón o, en el mejor de los casos, comiendo en familia, pero tienen su cabeza y su corazón en otra parte, en algo que les engancha, les sobreestimula, porque allí pueden ser alguien...

Creo que ya lo conocerán, pero fue muy ilustrativa para mí la lectura, ya en 1999, de un libro muy interesante: «Homo Videns», de Giovanni Sartori. Este politólogo italiano, premio Príncipe de Asturias 2005, analizaba ya entonces el impacto de la sociedad audiovisual (las redes sociales no existían), en la educación de las personas y en la política. Creo que debería formar parte de los documentos de esta ponencia de estudio, si no lo es ya.

Muchos padres ni entienden ni quieren entender que las redes sociales serán la forma de organizarnos en un futuro, que es casi presente: relacionarnos, gestionar personas y grupos, comprar, informarnos, identificar y evaluar soluciones para el trabajo o la vida personal, etc. Muchos de ellos dicen que son una pérdida de tiempo. Y los que las utilizan no han invertido ni un minuto en decodificar con sus hijos el uso de esta tecnología. Les propongo que se den una vuelta por los tweets o las cuentas de Instagram de menores, niños y adolescentes, y verán qué contenidos vierten, qué comunicación construyen. Lo bueno de cuando ustedes y yo teníamos esa edad era que nuestras conversaciones y tonterías quedaban en el aire. Hoy quedan en la red para siempre. Todavía no hay un derecho al olvido, como hemos gozado ustedes y yo. Y a lo mejor habría que exigirlo para los menores de edad...

Por un lado tenemos a los padres despreocupados de una realidad de futuro, quizás por desidia, ignorancia o pereza; por el otro, una sociedad sin conocimientos de las reglas básicas de comunicación, utilizando unos recursos que ella misma aún debe definir.

El problema no es que estamos dando a nuestros hijos un vehículo de potente cilindrada. El problema es que no les estamos explicando nada sobre ello. Lo vemos en las competiciones, por ejemplo, de MotoGP: adolescentes que van a 300 km/h y, a pesar de que se caen muchas veces, se levantan de nuevo. Porque saben perfectamente qué están haciendo, y lo saben porque alguien les ha explicado POR QUÉ, PARA QUÉ, QUÉ y CÓMO, sus riesgos y, sobre todo, que es una herramienta para ganar carreras, no para hacer daño a nadie.

En otras palabras, el principal problema no es “mi hijo pasa muchas horas ante el ordenador o el teléfono”. El problema es que “no sé qué hace, ni por qué lo hace, ni cómo lo hace”... pero sobre todo, “para qué lo hace”.

Los padres debemos comprometernos con nuestros hijos. Pero no sobre si debe tener el ordenador en el salón o sobre unas horas determinadas de uso... Compromiso en educarles y en apoyarnos en sus educadores, aquellos que deberíamos haber elegido: maestros y profesores, monitores o entrenadores deportivos, gestores de tiempo libre... Son nuestra responsabilidad. Y podemos esforzarnos mucho para tener una economía muy saneada y potente, pero si educamos inútiles emocionales, una sociedad no tira, no progresa.

Los padres, una vez informados, debemos pasar al estado de conciencia y compromiso. Tres motivos para renunciar a ello serían la pereza, el miedo o la ignorancia. Todo ello es más o menos vencible con formación.

Por ejemplo: es importante saber que nuestros hijos menores están en proceso de educación. Y parece evidente que quienes deben haber influido más en sus hijos son los padres y los educadores que los padres han elegido, bajo el ejercicio de su responsabilidad como primeros educadores...
Pero, ¿realmente somos conscientes de que todo educa a una persona en proceso de educación? Parece que los expertos en marketing y ventas sí lo saben, y ellos no pierden el tiempo. Una máxima que utilizan las industrias de los medios de comunicación y las redes sociales para tener claro cómo influirles: si pagas por ello, eres el cliente; si no pagas por ello, eres el producto. Y nuestros menores (y los mayores también) se están convirtiendo en el producto de las redes sociales, con o sin nuestro consentimiento, el de los padres y de todos los fantásticos defensores de los derechos del niño, que a veces parece que solamente existan para enfrentar a padres e hijos. Y eso no les ha preocupado demasiado.

Nuestros hijos, sus hijos también, se convierten en el contenido, en el producto que aporta valor económico a esa red social o herramienta Web 2.0. Pero ni usted ni yo veremos siquiera un céntimo de ello, más bien al contrario: le habremos cedido la imagen, nuestra y de nuestros hijos, sin limitación alguna y sin el derecho al olvido.

Como he establecido en mi exposición alrededor de una idea, me permito sugerir a sus señorías alguna propuesta concreta, que podría ayudar en algo a quienes nos preocupa el futuro de nuestro país:

1.- Educar requiere tiempo. Los padres y madres necesitamos más tiempo para educar, para estar con nuestros hijos y para formarnos. Escuchen y apoyen cuanto dice la Comisión Nacional para la Racionalización de los Horarios en España. Necesitamos tiempo para conciliar el trabajo y la familia. Hay soluciones para conseguirlo.
Abramos la mente y no nos instalemos en la frase “toda la vida se ha hecho así” porque, además de que no es cierto, hacer siempre lo mismo garantiza los mismos resultados.

2.- Educar requiere saber qué se está haciendo, por qué y para qué. Los padres y madres necesitamos información y muchísima formación. Ya tenemos algo de sentido común, pero se nos olvida. Y lo más fácil es que se nos apoye desde dos frentes: la televisión y la escuela. Utilicémoslos para mejorar nuestra sociedad.
Promuevan y sugieran a los gobiernos acciones basadas en la familia y en la educación; tendremos personas mejores (mejores personas) y, en consecuencia, una sociedad más culta, más respetuosa y más solidaria. Nunca funciona al revés.

3.- Familia y escuela son la tercera clave. Es en las escuelas donde las familias nos debemos sentir comprometidos con los maestros, y en positivo, para que ellos nos ayuden a educar a nuestros hijos. Esto conlleva una derivada lógica: si como familia hemos elegido un colegio, nuestro compromiso aumenta y se puede consolidar. Ayudar a las AMPA y los colegios a dar formación a los padres; pero no solamente en TIC, TAC y TEP, sino para educar mejor a nuestros hijos, que son lo importante.

Es tan simple como que cada uno de los que estamos aquí hagamos una lista de cómo querríamos que fueran (o que son ya) nuestros hijos al llegar a su edad adulta.

Estoy convencido de que en esta lista aparecerá en primer lugar una larga retahíla de valores y virtudes. Seguro que hacia el final veremos los aspectos materiales o instrumentales que hacen la vida fácil, segura y confortable: idiomas, trabajo, bienes...

Pero su felicidad y la de la sociedad está en la primera parte de la lista y es ahí donde los padres debemos concentrar nuestros esfuerzos: tiempo de familia, educación y formación.

¿Recuerdan aquellos antiguos anuncios de electrodomésticos? Nos aseguraban que la incorporación de los avances científicos y tecnológicos al hogar nos dejaría más tiempo disponible para nuestros hijos y cónyuges, y tiempo propio para nuestras aficiones y para “cultivar el espíritu”... Pero parece que lo hemos sabido gestionar muy mal, porque nuestra vida está llena de cosas que nos ahorran tiempo, pero cada vez tenemos menos, y encima tendemos a dedicarlo a lo que no es importante. Me han llamado para hablar sobre los riesgos derivados del uso de la red por parte de los menores, y parece que he preferido hablar de qué debemos hacer en el estadio anterior: la educación de la familia del menor y la educación del propio menor.

Y es que el problema de la red no es, desde mi punto de vista, tecnológico, sino humano y por lo tanto educativo. Y es por ello que hablamos mucho de riesgos y muy poco de oportunidades. Si educamos bien (a la familia, en familia), tendremos oportunidades. Si no lo hacemos, todo serán riesgos.

Y, si me permiten, el coste es muchísimo mayor si solamente asumimos los riesgos, en lugar de incidir en la educación, que nos da oportunidades.

Necesitamos TIEMPO para los hijos y para los padres: HORARIOS.

Para EDUCAR a los hijos necesitamos FORMACIÓN para a los padres y COLABORAR con el colegio que libremente hayamos ELEGIDO.

Internet y las redes sociales mejorarán si mejoramos a las personas que las utilizan, y a la vez mejorarán también las conductas humanas. Alguna vez me han dicho que mi discurso no es realista, que es muy difícil cambiar. Lo que es seguro es que tal como estamos haciendo las cosas hasta la fecha no vamos bien, pero como decimos en mi tierra: “De mica en mica, s’omple la pica”, de forma parecida al refrán castellano “El comer y el rascar, todo es empezar”.

La brecha digital se está abriendo entre nosotros y la sociedad del futuro, porque muchos padres de este país no saben cómo meterse dentro de este partido. Y este partido, señorías, se está jugando hoy mismo.

Las administraciones tienen una gran capacidad operativa y de influencia. Y les cito un buen ejemplo: les animo a entrar en la web Família i Escola (familia y escuela), de la Generalitat de Catalunya. No conozco, si la hay, otra iniciativa desde una administración pública con tanto contenido y con tanto sentido común. Hay muchas seguramente en el sector privado, porque quizás somos más conscientes de lo que nos jugamos, pero no tenemos el poder de las administraciones para incidir.

Realicen en nuestro nombre estas recomendaciones para mejorar la sociedad. Estamos convencidos de que la clave está en incidir en los aspectos esenciales siguientes:

Cambiar los horarios para (1) fomentar el tiempo de familia y así (2) facilitar la formación de los padres y madres a través de AMPA y colegios, (3) facilitar la libre elección de centro educativo y (4) fomentar la relación, buena y estructurada, entre la familia y el maestro”.

Els senadors han escoltat 19 càrrecs de l’Administració, polítics, administradors, científics, universitaris, membres de les forces de seguretat, organitzacions internacionals... i 34 experts diferents en els àmbits de la tecnologia, l'educació, la seguretat, etc.


Aquest estudi va finalitzar el passat 3 d'octubre amb la publicació d'un informe, extens i exhaustiu, sobre aquest tema, que es pot trobar sencer a http://goo.gl/LTm572

dimarts, 31 de gener de 2017

Los conciertos educativos, un derecho de las familias

Reproduïm l'article publicat a Fapelnews número 11 en memòria de José Manuel Álvarez Fernández, expresident de CECE-Galicia


Signat per José Manuel Álvarez Fernández, expresident de CECE-Galicia



La Constitución Española consagra la libertad de enseñanza y el derecho de los padres a elegir centro educativo de acuerdo a sus convicciones morales, religiosas y pedagógicas. Este principio, ampliamente consensuado por los Padres de la Constitución y plasmado en el artículo 27 de nuestra Carta Magna, está siendo atacado por algunos grupos políticos y organizaciones sindicales radicales que han emprendido una particular cruzada contra los conciertos en los Colegios de Educación diferenciada, aduciendo razones no ajustadas a derecho.

El Consello de la Xunta aprobó, como no podía ser de otro modo, la renovación de todos los conciertos a los centros privados de nuestra Comunidad. En Galicia existen 255 centros privados que ofrecen enseñanza gratuita en virtud del concierto que suscriben con la Administración educativa por un período de cuatro años, renovable automáticamente, mientras no varíen las circunstancias por las cuales se les había concedido. 


El Concierto educativo garantiza el derecho de las familias, que optan por un modelo educativo distinto al de la enseñanza pública, a elegir en libertad y de acuerdo a sus propias convicciones.

Con la renovación de los Conciertos a todos los Colegios, incluidos los cinco de Educación Diferenciada, lo único que ha hecho la Consellería de Educación es cumplir la ley y renovarlos porque todos los centros, sin excepción, siguen cumpliendo las mismas condiciones.
¿Por qué entonces ese empeño de algunos en deslegitimar a la Consellería por ser respetuosa con la ley? En el punto de mira de los enemigos de la libertad de enseñanza están los cinco colegios que en nuestra Comunidad ofrecen educación diferenciada, un modelo al alza en los países más desarrollados de nuestro entorno y que basa su pedagogía en atender a los distintos ritmos madurativos de chicos y chicas para ofrecer una enseñanza personalizada y de calidad.

¿Por qué entonces los ataques a este proyecto pedagógico? Obviamente la verdadera respuesta deberían darla sus detractores ya que las razones que aducen son poco creíbles y no se sostienen ni por la legalidad consagrada por nuestra Constitución, ni por la Convención contra la discriminación en el ámbito de la enseñanza de la Unesco y la propia LOE.

El Tribunal Supremo ha fallado repetidamente sobre la legalidad de le educación diferenciada, y su derecho a recibir ayudas de los poderes públicos, ¿por qué entonces siguen los ataques? Desde luego ni por razones pedagógicas ni legales, más bien cabe pensar que el único motivo es ideológico, y eso llevó a la Administración anterior a retirar provisionalmente los conciertos de modo irregular y caprichoso. ¿Es tal vez porque esos colegios tienen proyectos educativos sólidos y que no aplauden a la ideología imperante?, ¿puede ser que sean colegios incómodos en los que la familia es protagonista en el proyecto educativo, y nada se hace sin ella?, ¿podría ser que en esos centros se forma en el esfuerzo como medio para alcanzar los objetivos educativos?, ¿o simplemente son colegios incómodos porque entre sus principios pedagógicos se defiende la libertad de los padres a elegir y se oponen a que exista una enseñanza única y laica?. Ya no quiero pensar si lo que hay detrás son razones religiosas o morales...


Independientemente de estos interrogantes, los detractores de la educación diferenciada deberían pararse a analizar qué resultados académicos se obtienen en esos centros docentes y tal vez, si es que les interesa de verdad la mejora del sistema educativo, llegarían a la conclusión de que el pluralismo educativo, es bueno en sí mismo y enriquecedor: mientras en Galicia el fracaso escolar supera el 30 % de alumnos que abandonan o no obtienen su titulación en la ESO, en los centros de educación diferenciada ese fracaso no llega al 5%. ¿No parece esta una buena razón para que haya padres que optan por este tipo de enseñanza? Creo sinceramente que debemos permitir que haya padres que deciden equivocarse enviando a sus hijos/as a estos centros pero de ningún modo deben ser las apetencias y gustos de partidos políticos y sindicatos los que digan a los padres a qué colegios deben enviar a sus hijos y mucho menos explicarles qué deben hacer para educarles. Eso tendría un nombre, que como es feo me lo callo. Lo único que ha triunfado, con la decisión de la actual Consellería al renovar los conciertos, ¡es La Libertad de Enseñanza y el derecho de los padres a elegir!

dilluns, 16 de gener de 2017

Pilar Rahola, periodista i mare de familia: “L’escola concertada ha fet un gran servei públic”

Reproduïm l'entrevista que es va publicar al Fapelnews Núm. 8


Redacció 



Pilar Rahola va néixer a Barcelona el 1958, en el si d’una família de fortes conviccions republicanes i antifeixistes, de la qual diversos membres s’han dedicat a la política. Està casada i té tres fills: una de biològica, la Sira, i dos d’adoptats, en Noè, adoptat el 1993 a Barcelona, i l’Ada, adoptada a Sibèria el 2001.
És llicenciada en Filologia Hispànica i en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des del 1987 fins el 1990 va dirigir l’editorial Pòrtic. També va ser directora de la Fundació Acta, dedicada a la difusió del pensament i el debat, fins el 1993, any en què va entrar en política. Des del 1993 fins el 2000 va ser diputada al Parlament espanyol per Esquerra Republicana de Catalunya. Paral·lelament, des del 1994 fins el 2000 va ser tinent d’alcalde de la ciutat de Barcelona i es responsabilitzava de les àrees de comerç, consum i turisme. El 1997, després de greus dissensions internes, abandona ERC i cofunda el Partit per a la Independència. Va resultar un fracàs polític que la va portar a abandonar la política “definitivament”, assegura. Durant anys ha treballat com a periodista de televisió, ràdio i premsa. En l’actualitat, en el terreny periodístic, escriu a tres diaris: l’”Avui” (en català), “El País” i “El Periódico”, i col·labora en altres mitjans escrits i radiofònics. En televisió té una presència notable en debats públics i disposa d’un espai diari propi al programa “Els matins de TV3”. També ha publicat diversos llibres en català i castellà. 
És una amant dels animals: conviu amb diversos gats i gossos i des del 2002 és membre del Comitè d’Honor d’Altarriba, una fundació per a lluita pels drets dels animals. 

Pilar Rahola ens diu que ha conquerit la llibertat de pensament: “Tinc un estatus personal que em permet assemblar-me molt a ser lliure”. Sovint opina d’una manera bastant allunyada del que es considera políticament correcte, però creu que “la democràcia també és el dret “L’escola concertada ha fet un gran servei públic” L'entrevista 19 a la dissidència. Malament rai si em posen en qüestió el fet d’opinar d’una altra manera.” És mare de tres fills, l’educació dels quals l’ha confiada a una escola concertada, pedagògicament hereva de l’Escola del Mar. Amb ella hem mantingut aquesta conversa. 


  • Què et sembla la nova llei d’educació que es debat al Parlament? 
En aquest tema em moc entre dos pols. D’una banda, quan escolto el que diuen els sindicats sobre la nova llei, especialment els d’USTEC, tinc tendència a defensar-la. Em sembla terrible el que els sento dir, amb la seva criminalització permanent de l’escola privada i concertada, fent una defensa gremial i sindical, i la seva concepció funcionarial de l’ensenyament més que no pas una concepció pedagògica i de servei. Però, d’altra banda, quan tens el conseller Maragall al davant, hi ha coses que m’inquieten. Tal vegada, i sense haver aprofundit en el tema com heu fet vosaltres a la fapel, potser el que m’inquieta més és que no tinc l’absoluta garantia que aquest govern cregui en la llibertat de centres, és a dir, en la llibertat d’elecció del centre, quan mantenen encara la “cantarella” pseudoprogre, una mica antiquada, de crear una gradació entre el que és l’escola pública i la resta. Penso que hem de començar a dir, sense espantar-nos, que l’escola concertada ha fet un gran servei públic, i si no ho diem així, estem estafant. És més, crec que sort en té l’escola pública que existeixi una bona escola concertada perquè, si no, no aguantaria ni l’escola pública ni l’estat del benestar.
"potser el que m’inquieta més és que no tinc l’absoluta garantia que aquest govern cregui en la llibertat de centres, és a dir, en la llibertat d’elecció del centre"

  • Està sent una llei molt contestada. 
El conseller ha volgut quedar bé amb tothom i al final ha acabat no quedant bé amb ningú. És una llei una mica valenta, però que es queda a mig camí, i això, com a mare que porta els fills a una escola concertada amb tradició i criteris pedagògics, on es formen ciutadans a més d’alumnes, m’inquieta una mica. 

  • Una de les queixes de la fapel és que veiem aquesta llei amb massa càrrega ideològica. I si no es posen d’acord molts partits polítics, la llei acabarà morint. Ara la LOE té el 52% de vots. Ja sabem que neutre no pot ser, però sempre reclamem una mica més... 
Crec que el gran problema global de l’ensenyament al nostre país, i probablement una de les causes del fracàs escolar, té a veure amb la sobrecàrrega ideològica. Amb l’ensenyament no hauríem de jugar, ni hi hauríem de dur els tics ideològics que tots arrosseguem. Hauríem de tenir molta cura en temes de responsabilitat, en temes de competitivitat en el bon sentit de la paraula, perquè estudiar també és competir amb un mateix, i millorar, en temes d’excel·lència, i deixar-nos de petites “batalletes” dels anys 60. 

  • De quines batalletes parles? 
Crec que el problema és que tots, especialment els de l’esquerra, aquells que porten velles càrregues ideològiques del passat, els que han passat de la trenca al disseny del Toni Miró, s’han quedat amb alguns tics d’aquells temps, fonamentalment l’escola i la sanitat públiques. En general, mantenen un cert discurs de fòbia cap el privat; és a dir, tot el que és privat és dolent i tot el que és públic és, en essència, biològicament bo, encara que tots ells portin els seus fills a l’escola privada. És una mentida més. Estic parlant d’aquests “pijoprogres” que creuen que tot allò que perden ideològicament –perquè el temps els porta a anar renunciant a altres coses– ho han d’intentar mantenir en l’ensenyament. La pobra escola, especialment la pública, és l’escarràs, el comodí de tots els debats. Cada vegada que algú es vol fer el “progre”, treure pit i la seva nostàlgia ideològica, parla de l’escola pública, i així es renta la cara d’altres coses. Un pot sobreviure a l’Audi 8 si parla de l’escola pública. I això és fatal per a l’ensenyament. 
"el conseller ha volgut quedar bé amb tothom i al final ha acabat no quedant bé amb ningú"

  • Al nostre entendre, un d’aquests tics es desperta amb l’educació diferenciada. Com veuries el fet de retirar el concert a aquestes 18 escoles d’educació diferenciada, com certes instàncies reclamen? S’ha de tenir en compte que estan concertades des de fa 20 anys i algunes de les famílies que porten els fills a aquestes escoles hi són per escolarització i altres perquè han volgut anar-hi. 
Jo seria molt curosa a l’hora de jugar amb una cosa que afecta les famílies, el seu benestar i el futur dels seus fills. I això de dir “ara et dono diners i ara te’ls trec” quan, a més, hi ha drets adquirits des de fa dècades, em sembla molt irresponsable. I si es fa per càrrega ideològica, encara em sembla pitjor. Jo no sóc de tarannà religiós, ni estic d’acord amb l’educació diferenciada; ara bé, crec que una bona actuació pública, un bon govern de l’ensenyament, ha de ser molt curós fins i tot amb aquell tipus d’escola que no li agrada especialment. Per tant, en aquest sentit, em sembla que la prioritat d’una política d’ensenyament no és retirar subvencions a famílies i escoles que fa temps que la tenen, perquè el que faràs és castigar nens i pares.

  • I què s’ha de fer? 
Ens hem de preocupar per l’excel·lència, entre altres coses, recuperant alguns conceptes que sabem que milloren l’ensenyament: conceptes que teníem, que hem perdut intencionadament i que ara ens adonem que ens vam equivocar en fer-ho. Trobo que els nostres governants estan més preocupats per la càrrega ideològica que aporten a l’ensenyament que no pas per l’excel·lència educativa. I això ens crea un problema seriós. 

  • I què no s’ha de fer? 
Evidentment, no podem omplir-nos la boca sobre qualitat d’ensenyament i tenir barracons, estar sotmès als dictàmens dels sindicats com si estiguéssim als anys “ potser el que m’inquieta més és que no tinc l’absoluta garantia que aquest govern cregui en la llibertat de centres, és a dir, en la llibertat d’elecció del centre “ el conseller ha volgut quedar bé amb tothom i al final ha acabat no quedant bé amb ningú 20 L'entrevista seixanta o setanta i no preocupar-se per la càrrega ideològica que té cada política. Cap govern no pot improvisar sobre anys i panys de drets adquirits, perquè la lògica d’una escola és més profunda que no pas l’any rere any. Quan uns pares trien una escola, la trien per a una dècada; no apuntes el teu fill perquè demà passat canviïn les coses, sinó perquè faci tot el cicle d’ensenyament. L’espai de govern en el qual hi ha d’haver menys improvisació és el de l’educació, i justament és on tothom volt improvisar més. Tothom s’hi veu amb cor. 

  • Segons el teu parer, quins són aquests conceptes que hem de recuperar? 
Tots nosaltres, en major o menor mesura, venim de l’escola franquista, d’allò que va escenificar perfectament l’obra “El Florido Pensil”. Part de la conquesta democràtica passa per rebutjar globalment tot el que representa la nostra infància, especialment en l’educació; tot el que va significar aquell règim ho vam rebutjar fermament. I a partir d’aquell moment vam construir, en teoria, una escola democràtica que pretenia no tenir cap defecte del franquisme, però també és va carregar les virtuts que tenia aquella escola. El dia que vam dir que el professor no podia estar dalt de la tarima, perquè havia de mantenir la igualat amb els alumnes, vam començar a perdre els papers. Vam creure que havíem d’igualar per baix quan el que s’havia de fer era pujar cap a dalt. D’una banda, hem perdut autoritat, el professor ha esdevingut un col·lega i no un mestre, i si és col·lega no tens perquè tenir-li respecte; De l’altra, s’ha perdut el concepte de l’esforç: “el nen s’ho ha de passar bé a l’escola”, i això no és veritat! A l’escola el nen s’ha d’esforçar, no se li ha de regalar res, perquè l’estàs formant i l’has de voler formar en l’excel·lència... Hi ha tot un grup d’elements, com memòria, esforç, autoritat... que teníem absolutament estigmatitzats perquè els associàvem al franquisme, però no eren valors franquistes, són valors universals, contrastats des d’abans del franquisme. I havien de continuar! La prova és que escoles tan solvents com l’anglesa fa 300 anys que tenen aquests valors, saben que la memòria és important i que l’autoritat no es toca. I no només els hem perdut en l’ensenyament, també en la relació entre pares i fills. I ara ho intentem recuperar com podem.
"crec que el gran problema global de l’ensenyament al nostre país, i probablement una de les causes del fracàs escolar, té a veure amb la sobrecàrrega ideològica"

  • Teníem un bon nivell d’ensenyament i ara no el tenim. Només cal veure l’informe Pisa. 
Em pregunto com hem dilapidat el patrimoni pedagògic d’aquest país, que a principis del segle XX va exportar pedagogies al món, amb grans pedagogs com Ferrer i Guàrdia i Rosa Sensat, passant per Pere Vergés. Ho hem dilapidat completament en un segle i ara estem a la cua d’Europa! Això té a veure, evidentment, amb el trencament del franquisme, però també amb la sobrecàrrega ideològica que arrosseguem. Perquè durant la transició no ho vam fer millor. I reconstruir tot això no serà gens fàcil. 

  • Es diu que fem el jardí d’infància massa llarg. 
Tinc la impressió que amb una cosa tan sòlida com és l’ensenyament, tothom va decidir experimentar i probablement van llegir malament els grans mestres de la pedagogia, pensant que n’havíem de fer una descripció ideològica i no pedagògica. Una mica com si l’escola hagués de ser un esplai, i no ho ha de ser. Crec que hi hauria d’haver una barreja entre un aprenentatge agradable, sense grillets, però alhora basat en l’exigència i l’esforç. S’ha de formar els alumnes proporcionant-los valors ètics. Aquesta és la fusió entre una concepció avançada i moderna, encara que ve dels principis del segle XX, sense estar sobrecarregada d’ideologia barata. 

  • Com veus la controvèrsia que ha dut l’Educació per a la Ciutadania? 
En aquest cas, ho han fet malament tots dos, tant els rucs del PSOE com els rucs del PP, tots dos es llencen pel cap l’aprenentatge dels valors ètics. Què s’han cregut? Estic convençuda que els valors ètics han de formar part de l’essència de l’escola i alhora no els podem convertir en una discussió política. És com si els americans es barallessin per la constitució de Lincoln. Aquí ens barallem per qualsevol cosa i això és una barbaritat. Ens hem de preocupar més de per què fracassen els nostres fills actualment. Amb un element fonamental afegit: la democràcia també és el dret a la dissidència. Malament rai si em posen en qüestió el fet d’opinar d’una altra manera.

dilluns, 2 de gener de 2017

Padres y profesores: aliados para la causa

Reproduïm l'article que es va publicar al Fapelnews Núm. 7


Signat per Jordi Viladrosa 



La sociedad necesita que su sistema educativo le proporcione el valor de la excelencia sin que se pierda la necesaria equidad entre los alumnos a los que va destinado este noble servicio de interés público que es la educación. Entre los múltiples agentes con que contamos, hay dos que son clave: la familia y el profesorado. Ambos se complementan necesariamente; más aún: si uno u otro apuntan en un sentido diferente, el resultado es nefasto. No hay otra opción; la necesaria implicación de los padres en el desarrollo del proyecto educativo de cada centro escolar es la pieza clave. Sin embargo, esto no bastaría: las competencias que deben tener los docentes actuales han experimentado un cambio notable, ya que lo que hay que saber gestionar actualmente es una situación profesional compleja. Por otro lado, ya sabemos que en la Unión Europea el prestigio social de los maestros ha sufrido una considerable caída y algunos de ellos quizás tengan buena parte de culpa, pero tampoco podemos estar muy orgullosos del papel de los padres en su casa. ¿Qué hacer, por tanto?En primer lugar, apunto la necesidad de que los roles de los padres y los profesionales de la enseñanza no se mezclen en un mismo escenario. Si se comparte un mismo modelo educativo, si hay sintonía con las finalidades que se pretenden tanto en casa como en la escuela, las tutorías personalizadas serán el puente de enlace entre ambas instituciones y cada parte hará su aportación, sin pisar los unos el terreno de los otros. La gestión del aula, la forma de planificar el aprendizaje, laelección de las metodologías más adecuadas, etc. forman parte de la labor docente propiamente dicha. Los valores que se están promoviendo, como el respeto a quien debe ejercer la autoridad o los límites a las demandas continuas de los hijos y las hijas son cosas que se aprenden en casa.El centro escolar es el espacio compartido donde los padres, durante un tiempo limitado, confían su irrenunciable labor de primeros educadores a los profesionales de la educación. En segundo lugar, pienso que debemos admitir que buena parte de los nuevos profesores llegan a las aulas preparados insuficientemente para trabajar con todas las competencias que se supone que deben tener. Las Facultades de Educación deben reorientar buena parte de sus planes de estudios y adaptarlos a las capacidades con que deben contar los profesores. Por ejemplo, muchos de los estudiantes de Magisterio nunca han recibido formación específica en la mejora de su comunicación oral, ni en el dominio del lenguaje no verbal o en las habilidades interpersonales que hay que tener para la resolución de conflictos. Y dejo de lado, en esta ocasión, el reto de la mayoría de licenciados que recalan en las aulas de secundaria. Por otra parte, son aprovechadas todavía de manera insuficiente las escuelas de padres y madres o los servicios de asesoramiento familiar que habría que prestar desde los propios centros docentes.En tercer lugar, hay que encontrar el equilibrio entre la dinamización que precisa la enseñanza actual, en la que la transmisión tradicional de los conocimientos ya no es la máxima prioridad, y la necesidad de asegurar que el profesorado pueda ejercer su labor docente en condiciones. Esto es: dotar a los centros de la autonomía necesaria para poder aplicar en cada caso las medidas en pro de la convivencia que se estimen oportunas, reforzar la autoridad de los equipos directivos y del profesorado con las modificaciones legales que sea necesario y, sobre todo, premiar la cultura del esfuerzo por parte del alumnado, el respeto, el trabajo bien hecho y la excelencia. La educación en los valores que no caducan sigue siendo, por otra parte, una tarea prioritaria e insustituible de las familias.

Y, finalmente, hay que dar un paso decidido hacia la evaluación y la autoevaluación de la función docente como camino imprescindible para la mejora sistemática de cada profesional y, por extensión, de los centros y del sistema educativo. Habrá que encontrar los instrumentos y las estrategias más idóneas para cada caso, garantizar las condiciones del proceso y establecer las consecuencias de los resultados que se obtengan. Estos resultados deben ir en la línea de una carrera profesional que no ponga el acento sólo en incentivos económicos igualitarios, sino en la bonificación del trabajo bien hecho.


divendres, 16 de desembre de 2016

Valorem les coses pel que ens costen: quant costa educar?

Reproduïm l'article que es va publicar al Fapelnews Núm. 7


Signat per Xavier Serra, Professor de Filosofia 


La televisió repeteix que “qui educa és tota la tribu”. Aquest proverbi massai l’ha difós insistentment per aquí en José Antonio Marina. Deu ser veritat, en part o del tot, no pas només a l’Àfrica, sinó arreu. Entre nosaltres, a Occident, l’educació s’ha anat transferint a unes institucions professionalitzades, que paguem entre tots. La família encara hi té molt a dir, però el fet és que la nostra societat demana a uns professionals –als IES, CEIP o escoles de tota mena– que ens eduquin els fills. La pregunta feta a un nen sobre el seu progrés, el seu creixement i aprenentatge, sol significar de fet: com va a escola? I freqüentment ens respon dient-nos les notes que treu, com se’n surt dels estudis curriculars, quina relació té amb els companys, si fa els deures quan toca, quins dels “profes” són més “guais”, etc.

Hi ha diferents maneres de valorar la feina que es fa als nostres centres educatius. Segur que han observat que força persones que visiten un museu o una exposició gratuïta solen estar-hi poca estona, parlen força alt i, a vegades, només s’hi passegen. En canvi, en el cas que la visita sigui de pagament, possiblement tenen una actitud més activa, intensa i interessada. És una reacció psicològica que he observat repetidament. Vaig anar fa poc al British Museum, a Londres. És gratis: The British Museum is free to all visitors, diuen. Però per a algunes mostres temporals cal pagar: per exemple, l’exposició The First Emperor –la dels guerrers de terracota– costa 12 lliures esterlines actualment. Vet aquí que el cap de setmana de Pasqua ni pagant hi podies entrar: s’havien exhaurit les entrades feia temps. Hi ha moltes coses valuoses al British, obres úniques al món (egípcies, gregues, ...) però on els visitants s’hi deixen la pell és per entrar en les zones de pagament: sembla que el seu valor augmentés pel que costa entrar-hi. Potser saber què val una cosa n’augmenta la vàlua.

Una cosa semblant podria ajudar a l’educació del nostre país. Diuen que força aspectes de l’ensenyament formal obligatori estan en crisi entre nosaltres. És un servei gratuït, que l'Estat regala a tots els nens i nenes fins els 16 anys, només pel fet de ser aquí (encara que els seus pares no paguessin, de moment, impostos directes). Ho finança tot (edificis, docents, material, manteniment, ...) amb els diners que recull dels ciutadans. Però, d’aquesta manera, poca gent sap el que això costa (el preu d’educar cada nena o cada nen fins que compleixi 16 anys). No és pas que no ho paguem, no, però sembla gratis, com l’aire que respirem o les imaginacions que formulem. I no és veritat. Hi invertim força diners. No sé si suficients, però sí molts: aquesta grossa xifra global sí que la publica el govern. 

Penso que si cada pare i cada mare sabéssim quan costa cada dia del fill a escola ens ho prendríem d’una altra manera. El desinterès i la indiferència ens farien vergonya. Els pares que –perquè volen i perquè poden– han de pagar del tot una escola privada o bé, d’altra banda, aquells que saben com pateix financerament el centre educatiu concertat escollit, potser en són més conscients. Experimenten en la pròpia pell que res és gratis. I això els mou a interessar-s’hi, a no perdre’s les reunions, a revisar que les coses siguin netes i que es facin com cal. Quan apuntem la mainada a extraescolars (música, un idioma, nedar, ...) i ho paguem de la butxaca, per molt adolescents i rebels que se’ns posin els fills, hi van i ho aprofiten: “Oh, i tant que hi van! Ho hem pagat”, li diem. Si no ens costés res, si fos gratuït, la deixadesa podria prendre força. Faig dues propostes: la primera, que cada família rebi una informació seriosa i clara (amb dades ben comptades: mestres i PAS, material, instal·lacions, etc.) del cost de la plaça escolar del seu fill. Una mena de rebut formal: allò que entre tots hem pagat per a l’educació d’aquella nena o nen en concret, i mes per mes o dia per dia. Els ordinadors ho poden elaborar fàcilment, i amb colors. 

Seria educatiu per als alumnes i, de ben segur, útil per als pares: els animaria a participar més en el centre educatiu, redescobrint-se protagonistes. La segona proposta reclama transparència: el dret civil a poder escollir escola inclou conèixer totalment com està i com funciona cada centre educatiu. Reivindiquem que siguin clars i oberts: estadístiques de qualificacions, ús dels recursos econòmics rebuts, ràtio de professors per aula o per alumne, projectes endegats, etc. 

Cal que els centres educatius –essent públics els que ho són, o bé d’iniciativa associativa o particular els altres– tinguin personalitat pròpia. Només així serem lliures en educació, renaixerà la il·lusió i l’excel·lència deixarà de ser un discurs demagògic. La igualtat ho ha de ser d’oportunitats però no pas un igualitarisme de tipus soviètic, allò del “tots és de tots”, que ara ja no és pas progressista. l

dilluns, 5 de desembre de 2016

Carta dels Drets i Responsabilitats dels Pares a Europa

Reproduïm l'article que es va publicar al Fapelnews Núm. 6


Signat per Diego Barroso, Expresident de l'EPA (European Parents Association)


La Carta Magna de Drets i Responsabilitats dels Pares a Europa va ser presentada per la European Parents Association (EPA), associació europea de pares i mares que representa a més de 200 milions de persones i que té la seu a Brussel·les. Va ser l’abril de 1996 quan es va donar fer públic el contingut d’aquesta carta. 
Diego Barroso, president de l’EPA, va estar present al XXV Congrés de la fapel i va fer, en resum, la presentació dels punts fonamentals dels drets i deures dels pares a Europa que fa la carta i que reproduïm en aquestes pàgines. 
En aquesta Carta Magna s’observen els trets característics i definitoris que actualment es troben a totes les Constitucions democràtiques i que reprodueixen els continguts de l’article 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans. El dret a l’educació i a la llibertat d’ensenyament pertanyen als drets i llibertats bàsiques dels homes i als fonaments de la societat democràtica. L’educació de la persona és condició indispensable per a l’exercici dels drets civils i polítics. La capacitat per a utilitzar els drets personals requereix un saber i uns coneixements apropiats. 
A partir d’aquesta Carta, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va redactar la Recomanació 1501, adoptada el 26 de gener de 2001 a la 8a sessió, on es fan una sèrie de reflexions i propostes que defineixen el paper que s’han d’exigir a les famílies i els centres d’ensenyament en l’educació de nens i nenes. La Recomanació assenyala que els pares són els primers educadors dels seus fills: “Tenen la responsabilitat i el deure d’establir les seves bases intel·lectuals i emocionals i de desenvolupar el seu sistema de valors i d’actituds, tenint en compte que el futur de l’infant es troba molt condicionat durant l’etapa escolar. També cal que exerceixin les seves responsabilitats com a pares d’alumnes. Pel que fa a les responsabilitats de l’escola, l’Assemblea reconeix que “l’estat, a través del sistema educatiu, ha de fer dels joves uns bons ciutadans i uns bons professionals, alhora que els ha de donar les bases d’un aprenentatge i desenvolupament personal al llarg de tota la seva vida". 

L’EPA desitja formular aquesta filosofia en la següent declaració de principis: 
1. Els pares tenen el dret d’educar els seus fills sense discriminacions per motiu de color de la seva pell, orígens ètnics, nacionalitat, creences, sexe o situació econòmica. Els pares tenen el deure d’educar els seus fills en bé de la mútua responsabilitat i en un món humà. 
2. Els pares tenen el dret del reconeixement de la seva primacia com a educadors dels seus fills. Els pares tenen el deure de criar els seus fills de manera responsable i no desatendre’ls. 
3. Els pares tenen dret al ple accés dels seus fills al sistema educatiu en base a les seves necessitats, capacitats i mè- rits. Els pares han de comprometre’s, com a socis de l’escola, en l’educació dels seus fills. 
4. Els pares tenen dret d’accés a tota la informació de l’escola relativa als seus fills. Els pares tenen el deure de proporcionar a l’escola dels seus fills tota la informació pertinent orientada a assolir els objectius per als quals treballen en comú. 
5. Els pares tenen el dret d’escollir l’educació més d’acord amb les seves conviccions i amb els valors que assumeixin en l’educació dels fills. Els pares tenen el deure de realitzar opcions amb coneixement de causa i conscientment pel que fa a l’educació que els seus fills han de rebre. 
6. Els pares tenen el dret que el sistema educatiu respecti les seves arrels espirituals i culturals quant a l’educació que s’imparteix als seus fills. Els pares tenen el deure d’educar els seus fills respectant i acceptant els altres i les seves conviccions. 
7. Els pares tenen el dret d’influir en la política aplicada als seus fills per part de l’escola. Els pares tenen el deure de comprometre’s personalment amb l’escola dels seus fills, considerada com un element fonamental de la comunitat local. 
8. Els pares i les associacions de pares tenen el dret de ser activament consultats sobre la política adoptada per les autoritats públiques en tots els nivells. Els pares han de tenir organitzacions representatives democràtiques en tots els nivells que els representen a ells i els seus interessos. 
9. Els pares tenen el dret a l’assistència material de l’estat per superar els obstacles financers d’accés a l’educació dels seus fills. Els pares tenen el deure de dedicar temps i a comprometre-s’hi personalment, per als seus fills i la seva escola, tot recolzant els esforços que fa l’escola per assolir els objectius educatius. 
10. Els pares tenen el dret d’obtenir una educació d’alta qualitat per part de les autoritats públiques competents. Els pares tenen el deure d’ajudar-se mútuament per millorar les seves aptituds com a educadors principals i com a socis en la relació existent entre la llar i l’escola.